nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Celibat i sacerdoci

Perdó perquè sé d'antuvi que algun dels meus antics companys em dirà que ja està bé de tanta esquera, això no obsta que s'hagi de tenir un profund reconeixement a d'altres que sempre han estat a prop. També vull poder afirmar com Plaute que «alternando boni nos dona, manemus amici», ja que intercanviant-nos el que tenim, ens reafirmam com a amics.

Sent fidel cadascú a la seva consciència, podem transmetre'ns entre amics punts de reflexió entorn d'un tema que de cada dia interessa menys a la gent, però que el desconeixement del qual pot incitar fins i tot al rebuig de molts creients, si s'arriba a creure que per preservar la imatge d'església incontaminada s'estén el secretisme i l'encobriment de realitats i de fets que esdevenen, com si sent practicant o no la gent no estigués capacitada per jutjar i decidir allò que ha de pensar i creure per si mateixa.

Tota aquesta introducció val per dir que a Espanya hi ha capellans canònicament catòlics i casats, amb esposa i fills i que viuen en cases parroquials.

Oleksandr Dorykevych, ucraïnès, viu a la casa rectoral de la platja «dels bojos» d'Alacant. Cobra 700 euros mensuals de la diòcesi. La seva dona s'anomena Lyuba i té tres fills, Vira, Román i Cristina. N'hi ha un altre que viu a La Mamola (Granada), també cobra de la diòcesi i viu amb la seva esposa i tres fills. A més sabem que a Madrid n'hi viuen uns altres, a la parròquia del Buen Suceso, i que en el Seminari de Madrid hi ha tres seminaristes ucraïnesos que es preparen per ser capellans i festegen.

Com a contrast, vull recordar que uns deu mil capellans espanyols un bon dia decidiren viure en família i se'ls va negar «el pa i la sal». No se'ls reconeixen els anys de vida ministerial com a cotitzats a la Seguretat Social (ni tan sols no se'ls va reconèixer en el moment en què es començà a cotitzar pels clergues en actiu l'any 1965), sinó que als secularitzats, com a infidels que foren als seus compromisos de normativa eclesial, se'ls obliga per part de la normativa de Seguretat Social que si volen veure reconeguts els anys de ministeri com a anys de treball, es paguin de la seva pròpia bossa el «capital cost».

Així, avui en dia la major part dels capellans i religiosos casats ja jubilats han de pagar entre cinc i catorze milions de les antigues pessetes, si volen que els seus anys de ministeri els siguin reconeguts.

En els intents de diàleg amb la jerarquia, perquè es reconeguin «patrons» i es facin càrrec d'aquest deute, s'ha contestat que els bisbes «legalment» no estan obligats a res. Gràcies que, per caritat, estan disposats a atendre casos extrems.

I ja no parlem de l'exercici ministerial. Segons el pensament episcopal, val més que deixin d'atendre's parròquies (com passa a Mallorca i a gairebé a totes les diòcesis d'Espanya) que no que algun d'aquests infidels clergues se'n faci càrrec. Aquestes mans han caigut en la impuresa legal. Com a resposta de la majoria de secularitzats, tampoc no sé quina seria la disponibilitat. Pel que conec, crec que més aviat negativa.

He volgut exposar un punt de reflexió per a la comunitat diocesana de Mallorca.

Pere Barceló Barceló. Puigpunyent.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris