algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

Cine

Devia fer ja vint-i-cinc anys que les meves relacions amb el cine havien deixat d'esser la passió fonamental d'altre temps. Tot començà als cinc anys, quan tornava els dissabtes de Mosafat i la Padrineta em portava a veure tota mena de pel·lícules en primera sessió, abans de tocar compareixença a la Granja Reus, on hi havia una tertúlia de mestres d'escola rurals i ciutadanes. D'aquella època record molt bé alguns clàssics d'aventures immortals. Amb especial esment dels duels a espasa (Robin Hood), floret (Scaramouche) o sabre (El presoner de Zenda). Sense oblidar els moviments d'esgrima a ritme de ballet de Gene Kelly en aquella versió immortal d'Els tres mosqueters, amb Lana Turner de Milady i June Allison de Constance. Més tard, en els primers 60, a València vaig participar en la fundació de la Cartelera El Turia, que un grup de joves esquerrans (Enric Pastor, Pepe Aibar, Manolo Mantilla, Paco el tarta), es plantejaren amb la intenció d'iniciar un estil de crítica «marxista». Amb ells vaig aprendre a mirar d'una altra manera els «westerns», els «thrillers» i fins i tot determinats aspectes de la comèdia americana. Coincidia, tot allò, amb l'aparició del primer «single» de Raimon («Al vent»...) i amb el descobriment de la tertúlia de Joan Fuster en el Cafè Estudiantil del carrer Comèdies. Un temps d'agitació cultural amb un punt d'aventura que queda ben enfora. Anys després, arran de la mort de Franco, segurament molts esperaven l'aparició de les grans novel·les, els grans poemaris, els grans assaigs i els grans films que la Dictadura havia prohibit per mitjà de la Censura. Aquestes grans obres no arribaren i, a poc a poc, la gent s'acostumà a assumir que algunes «destapades», unes poques pel·lícules de Bardem i alguns altres directors més joves, era quasi tot el que es podia esperar dels temps nous. S'anà imposant, al mateix temps, jo crec que arran d'Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola, basada en la novel·la de Joseph Conrad El cor de les tenebres, una fotografia i un so completament inèdits. Era l'entrada dels efectes especials. En un dels moments més brutals, els helicòpters americans de la guerra (Vietnam territori és també una pregunta sobre l'horror de qualsevol conflicte bèl·lic), avancen subratllats per La cavalcada de les walkíries wagneriana. El film ens arribà el 1977 i jo el vaig veure a la Sala Augusta, atabalat com mai pel record d'un espai que es deia Can Mir quan els republicans del 36 hi feien presó o l'antesala de la mort. Aquest film no només va fer història dins el gènere bèl·lic, sinó que també imprimí caràcter posant de moda els celebèrrims efectes especials. Jo vaig començar a reduir les anades al cine i les vaig substituir per revisions dels meus clàssics en TV o vídeo. N'Aquil·les em diu que es fan coses bones i és un error deixar-les passar per malla.

-Tant en el cine espanyol com en l'europeu i el nord-americà es veuen coses bones o bastant bones. Ara mateix, sense anar més enfora, he vist Haz conmigo lo que quieras i Cold mountain, que són dues coses molt dignes que un cinèfil ha de veure.

-L'obra de Ramón de España crec que és una comèdia amb elements de thriller a l'espanyola.

-Divertidíssima, sí. Sobretot si observes bé la interpretació d'Alberto San Juan, que reprodueix la personalitat d'en Macari abans de reciclar-se i regenerar-se. Quan encara deia allò tan divertit i tan locando: un dia o l'altre acabaré de legionari.

-I Cold mountain, no és massa llarga?
-Has d'aguantar dues hores i mitja, efectivament. Potser per això l'han relacionada amb Allò que el vent s'endugué, tot i que l'únic punt de contacte és la Guerra de Secessió.

-I és bona?
-Està molt ben feta. Els intèrprets en saben molt. Especialment Nicole Kidman, l'animal més atractiu del cine actual, que forma un gran tàndem amb Renee Zellweger.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris