nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

Una de màfies

L'any passat, i davant la proliferació de l'intercanvi de cançons i pel·lícules a través d'Internet, l'associació de discogràfiques americanes, coneguda amb les sigles RIAA, va decidir passar a l'atac. És a dir, va dissenyar i implementar estratègies per identificar els usuaris que tenien més moviment de bits a través de les xarxes d'intercanvi p2p (de peer-to-peer, entre iguals) i, una vegada identificats, denunciar-los als tribunals ordinaris invocant la Digital Millenium Copyright Act (DMCA). L'estratègia d'identificació era ben simple: els investigadors de les discogràfiques es varen camuflar com a usuaris d'aquestes mateixes xarxes, varen posar a l'abast arxius que fessin d'esquer i, una vegada tenien les adreces dels ordinadors des de les quals s'havien descarregat aquests arxius trampa, només calia identificar el titular de l'adreça i arreglats, drets cap al jutjat. Fet i fet, el primer d'aquests serveis d'intercanvi que va existir, el Napster, va poder ser tancat fàcilment perquè hi havia un ordinador central que feia de servidor de les llistes dels arxius disponibles, la qual cosa va donar la pista de com havien de ser les xarxes de distribució posteriors, és a dir, xarxes que havien de funcionar sense necessitat d'aquest servidor o servidors centrals. És per això que els caçadors de la RIAA varen decidir adoptar l'estratègia de camuflatge. Tanmateix les coses no varen ser tan planeres com s'havien imaginat ja que, una vegada que varen tenir les adreces dels usuaris distingits d'aquestes xarxes, la majoria de proveïdors d'accés Internet es varen negar a facilitar a la RIAA els noms de les persones vinculades a aquestes adreces si no era mitjançant una ordre judicial i, fins i tot, n'hi va haver que varen pledejar en contra d'aquestes ordres, com va ser el cas d'algunes universitats americanes, que tenien entre els seus alumnes alguns d'aquests usuaris marcats per la investigació de la RIAA. Això sí, aquestes universitats es varen veure obligades a limitar l'amplada de banda mensual que cada alumne podia gastar, la qual cosa -sigui dit de passada- va generar un interessant mercadeig d'amplada de banda entre els universitaris que feien servir aquestes xarxes i els que no.

En qualsevol cas, i entre anades i vengudes als jutjats, d'aquesta manera els investigadors de les discogràfiques van aglapir més d'un milenar d'usuaris, els quals s'han vist embolicats en demandes civils que els reclamaven quantitats al voltant dels cent cinquanta mil dòlars per haver infringit els drets de còpia i d'autor amb el seu ús de les xarxes p2p. Un bon ensurt que era seguit, poc temps després, d'una oferta de solució extrajudicial que consistiria a pagar a la RIAA mòdiques quantitats que van dels 2.000 als 10.000 dòlars per tal de retirar la denúncia. I fins aquí tots s'havien estimat més pagar i callar davant la possibilitat de perdre el judici. Tot plegat no deixava de ser una manera com qualsevol altra d'arreplegar quatre duros de calaix per part de la RIAA, ensems que n'escalivava una partida i, sobretot, s'estalviava el disgust que li podria proporcionar una, encara que només en fos una, sentència desfavorable. Tot això sense oblidar la mala premsa que pot significar veure com arruïnava famílies senceres per una pràctica que, habitualment, fan els adolescents. Però la setmana passada varen trobar os en una de les demandades, de nom Scimeca, que ha contradenunciat la RIAA per extorsió i pràctiques mafioses, ja que de la mateixa forma que la RIAA s'acull a la DMCA, aquesta senyora ha invocat una llei contra les bandes organitzades per fer la seva denúncia. La senyora Scimeca és la titular d'una de les adreces detectades pels investigadors de la RIAA, però diu que era la seva filla la que havia fet servir les xarxes p2p en el context d'un projecte escolar i que, en qualsevol cas, amb les seves accions, la RIAA no cerca l'aclariment de la veritat i el càstig d'un delicte sinó augmentar els seus ingressos amb una pràctica que -sempre segons aquesta senyora- és més propera a l'extorsió que a qualsevol altra cosa, atès que un plet d'aquestes característiques, encara que el pugui acabar guanyant un ciutadà normal, d'entrada li costa més del que li demanen amb l'acord extrajudicial i, tanmateix, els advocats de la RIAA no sembla que tenguin res millor per fer. Diuen els entesos que aquest plet de la senyora Scimeca no té gaire possibilitats de prosperar per diverses raons, la qual cosa, no cal dir-ho, em sap una mica de greu. Tanmateix la seva demanda haurà servit perquè arreu del món moltes veus hagin dit en veu alta i clara el que ja pensaven de la RIAA, és a dir, el mateix que la senyora Scimeca i els seus advocats, però que no s'atrevien a dir. Ara no resulta gaire sobrer esmentar que per per aquí la RIAA té imitadors en la forma i en el fons i que ja fa temps que aquests imitadors han fet arribar cartes a tort i a dret amb amenaces semblants a les de la RIAA. O sigui que, ben mirat, vaig tenir una autèntica sortada amb el fet que la carta de l'FBI que vaig rebre la setmana passada fos un virus i no fos de bon de veres. Ja ho val.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris