algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

Quadern de viatge

Diumenge, 15-. Havíem tingut, en un avançament dels cotxes, una picabaralla. Ens havíem escridassat, tot i que, atès que teníem els vidres tancats, més que una disputa verbal, semblava una representació gestual, no del tot incomprensible, car podíem intuir la violència en la mirada i la ira en la gesticulació. La causa era una d'aquelles situacions ambigües a l'aguait de dos idiotes nerviosos, en aquest cas un anònim conductor i jo mateix, que quasi bé mai no tenen transcendència i l'intent d'agressió s'esvaeix en un llunyà simulacre d'atac, afegit d'un signe, més o menys explícit, més o menys groller, de menyspreu envers l'adversari. Al capdavall, tenint raó tots dos, ambdós es senten culpables, o, potser, essent culpables ambdós, tot dos creuen tenir raó. El cas és que s'inicià una paròdia de persecució en paral·lel que s'anava enverinant per moments. Dins l'altre cotxe, un home jove bracejava iradament. Ocupava tot l'espai disponible del davant, la qual cosa feia pensar en una envergadura considerable i, en conseqüència, en una notable desproporció entre masses musculars.

Poguérem esquivar dos semàfors en taronja, però en el tercer ens haguérem d'aturar, un al costat de l'altre. Un bergant, jove i abrinat, d'una volada, sortí del cotxe. Sense exagerar: era més gran i gros que un armari guarda-roba de tres cossos. Avançava amb els punys estrets, talment maces d'esquerdar, encès de cara com una faia. Mentre s'acostava, escorat per l'estiba de la panxa, jo només pensava com sortir il·lès d'aquell ensurt, però tenia el cap aturat i l'únic que sentia era el batec accelerat del cor, tal vegada un lleuger tremolor en el peu de l'embragament. Tot i que no me consider covard, tenc la convicció que el suïcidi ha de ser un acte voluntari, executat en la més estricta intimitat. Pensa! pensa, Lluís! que amb sa primera llosca mudaràs de pell i ja no viuràs per mesurar la segona. S'atansà just ran de la meva porta, dret, cridant posseït per la ràbia: surt del cotxe i et faré una cara nova! Pensa, Lluís!, no te precipitis, respira profundament i pensa, car només l'astúcia pot treure't sencer del malson que tu mateix has engegat, però el cap no arrancava. Immòbil en el meu seient, vaig abaixar, lentament, el vidre i ell repetí, de bell nou: surt d'una puta vegada del cotxe o t'hauré de treure jo mateix! Només a causa d'una intervenció miraculosa no específica l'enteniment s'il·luminà i amb un fil de veu trencadís vaig respondre: no em parlaries així, no, covard, si jo no estigués baldat de cames, impedit per plantar-te cara. Quedà paralitzat. Esblanqueït. Murmurà unes paraules inintel·ligibles, donà mitja volta i, apressat, es dirigí cap al seu vehicle. Mentre se n'hi anava me semblà entendre quelcom semblant a una disculpa, però no ho podria assegurar.

Dimarts, 17.- Baixaven, carrer Fondo avall, entre crits i esclafits de rialles. Eren quatre o cinc contorns incerts que, en aquell precís moment, travessaven una clapa de penombra entre dos fanals. Era evident, per les siluetes i la gresca, que es tractava d'una petita comparsa, potser familiar, abillada amb disfresses. S'esbargien amb les mascarades de les carnestoltes, tot preparant-se per afrontar la quaresma, temps de penitència i austeritat. A mesura que s'apropaven anava distingint la naturalesa de llurs vestits, identificant la identitat de llurs caretes, i totes elles pertanyien, excepte la de l'home, a l'àmbit de la ficció. Així, els infants, dos o tres, s'havien apoderat de la personalitat dels herois dels còmics que havien abdicat de les tires dibuixades per esdevenir personatges de cinema: l'home aranya i l'home rata pinyada. Qui devia ser el pare de les criatures, tot i que no era massa més alt que elles, havia decidit amagar-se rere la imitació d'un carboner, amb la cara mascarada, una brusa llarga i obscura i una senalla amb teies i carbó. Qui devia ser, i era, la mestressa de la casa, una dona d'escassa estatura, havia resolt el seu anonimat posant-se una màscara de goma de bruixa, més que lletja, repulsiva, amb un nas gros i la pell plena de pèls i berrugues, bues i bonys. M'envoltaren dins un cercle de mans i braços, saltant i cantant. Només un parell de minuts. Desferen el rotllo i es disposaren a reprendre el camí. La bruixa, n'ignor la raó, s'aixecà, per uns breus instants, el mascarot de per riure, desvelant la seva autèntica identitat, i, davall aquella segona pell de goma, s'hi amagava un rostre horrorós, molt més lleig que el de bromes. Me somrigué, amb un somrís innocent i suau, i es perdé dins la fosca de la capavallada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris