algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

La moda dels anys quaranta

No sé quin dissenyador de moda amb fama de geni, anunciava, aquests dies, la tornada als patrons dels anys quaranta. Amb teles de millor qualitat, és clar. I amb calces que no se'ls escapi un punt tot just que se'ls fregui amb una ungla. És possible que el geni esmentat tengui raó. Ara mateix, en literatura s'observa una recuperació de les històries i de l'atmosfera d'aquesta època. Els novel·listes presumeixen de novel·la de postguerra, Jaume Cabré l'últim. N'hi ha d'altres que ja han demanat hora al seu editor per a lliurar-li els dos-cents folis preceptius. Els desig, a tots ells, el millor dels èxits, encara que hauran d'haver fet una obra magna perquè els lectors no tenguem la impressió que s'han limitat a recollir les miques que ha deixat caure Juan Marsé. Tocant al camp de les memòries i de la investigació, s'han publicat dos estudis sobre aquesta època força interessants. L'un és Muñoz Ramonet, societat il·limitada, de l'empresari Xavier Muñoz (malgrat la coincidència de llinatges no hi ha cap parentesc entre l'autor i el personatge del llibre). L'altre, Històries de la Barcelona oculta, del periodista Carles Balagué. Ambdues publicacions treuen a la llum una Barcelona sinistra, trista, vençuda i ocupada. Amb el rerefons de la fam i de la por, militars, bisbes, falangistes, meuques, contrabandistes, policies i vividors de distint pelatge, participen en tripijocs, s'enriqueixen, mengen, forniquen, viuen i maten. La figura de Carmen Broto -una prostituta, gairebé analfabeta, que disposava des del llit d'influències, fortunes i vides-, s'erigeix en el punt de referència d'un món corrupte, presidit per una moral nauseabunda que té noms i llinatges. I allò que és més atraient: els Muñoz Ramonet, Ignacio Villalonga, Milà i Camps (Comte del Montseny), Joan Antoni Samaranch i d'altres i d'altres, conviuen amicalment amb personatges de pes social sensiblement inferior, cosa que ens permet conèixer el punt de partida de moltes carreres espectaculars. Mallorca, en aquesta època, era un calc de Barcelona. I perdonau-me l'incís: no puc estar-me de recomanar altra vegada la lectura de Els mallorquins de Franco, de Joan Mas Quetglas. Aquest llibre dóna les claus del poder polític i econòmic de la immediata postguerra a ca nostra. I també hi apareixen noms relacionats amb la corrupció, així com informació del seu propi entramat. Curiosament, entre l'enfilall de personatges que ressenya, relacionats amb els tripijocs del Governador Civil Manuel Veglison, no figura Pedro Peñarredonda Samaniego. Tanmateix, Miquel Duran sí que l'anomena repetidament a Sicut Oculi. Així com Carmen Broto és el personatge que caracteritza la dècada dels quaranta a Barcelona, Peñarredonda ens permet entendre, millor que ningú altre, la sordidesa d'aquella Mallorca política i financera. També, com Broto, Peñarredonda va morir assassinat. La seva mort no va estranyar ningú. Ni tan sols gaudia de bona consideració entre la gent de Falange. Militar retirat -cal suposar que per la llei Azaña-, va sol·licitar el retorn a l'exèrcit, i tot i que la sol·licitud li fou acceptada, li va ésser revocada amb posterioritat. Tanmateix no el deixaren al paire, els seus protectors, i el situaren al front de la Comissaria de Recursos. No ambicionava res millor. Les inspeccions que els comissaris de l'Administració realitzaven a les fàbriques i empreses solien acabar amb multa o extorsió. Sovint la cosa anava així: si el fabricant o empresari preferia pagar la multa abans de lliurar un sobre a l'inspector que li furgava en els llibres de comptabilitat, els diners eren ingressats temporalment en un compte bancari de l'esmentat inspector, de manera que amb els interessos s'assegurava uns guanys força substanciosos. Peñarredonda, també retenia queviures. Mai no va ésser acusat oficialment de fer negoci amb els productes alimentaris, però tant Miquel Duran com Miquel Ferrà Martorell -aquest en un article publicat a DdB-, ho donen a entendre fent-se eco de la història següent, succeïda un dia de febrer de l'any quaranta-tres. En plena crisi dels productes de consum bàsics, un desconegut va irrompre en el seu domicili, en el de Peñarredonda, situat a Palma, a un pis del carrer de Sant Miquel. La criada, que en aquells moments es trobava sola, no el va poder detenir i ell, sense pensar-s'ho, va entrar a l'estança que servia de magatzem i, obrint la finestra que donava al carrer, va començar a tirar-hi sacs d'arròs, de fideus, de sucre, de cafè. Era prop del migdia, una hora de força trànsit, de manera que la multitud va abocar-se sobre els sacs esventrats i va omplir de gènere les butxaques de les americanes i dels abrics, les bosses de mà de les senyores. Un home major, infant aleshores, m'ha contat que la seva mare li va donar una senalla i li va ordenar que corregués cap allà i aplegàs tot el que pogués. Ignor qui va ésser l'assaltant, i em culp de no haver dedicat més temps a una investigació que s'ho val. Va ésser un empresari que cercava venjança? Un pare desesperat? Potser va ésser un falangista que s'indignava davant la corruptela de la mateixa Administració? El Governador Civil era Veglison, un corrupte de cap a peus. Canuto Boloqui, falangista de cor, la va denunciar repetidament a Madrid, la corrupció dels alts càrrecs. I no va ésser l'únic. Finalment, Pedro Peñarredonda Samaniego va ésser assassinat, a trets, l'octubre de 1945, un mes abans que Veglison hagués de fer les maletes a corre-cuita. Duran afirma que el crim va tenir lloc en ple dia, en el carrer de Matías Montero (actual Francesc de Borja Moll), prop de la cantonada amb Comte Sallent. Les notícies que he pogut recollir indiquen que l'assassinaren al seu despatx, situat a Reina Esclarmunda. Segons aquestes informacions, l'autor dels trets hauria estat un català que tenia una torradora de cafè en el Pont d'Inca. La policia, en anar-lo a detenir, el va trobar penjat. El final de la història guarda una similitud evident amb la de Carmen Broto, ja que dels tres inculpats en el seu assassinat, un va guardar silenci de per vida i els altres dos se suïcidaren amb una pastilla de cianur. Curiosament, La Almudaina dóna la notícia de l'atemptat a Peñarredonda el vint-i-tres d'octubre. Tanmateix, havia estat enterrat un dia abans, el vint-i-dos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris