algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
17°

El fi no justifica els mitjans

La valoració dels objectius que ens proposam -millor sempre en plural- ha de ser, sens dubte, franca, compromesa, seriosa. Les mitges tintes no faran mai més efectiva la nostra conducta. Val a dir que sense un compromís resolt no anirem gaire enfora. En definitiva, no hi pot haver ètica sense compromís decidit. En el benentès, per descomptat, que aquest compromís s'ha de donar des de la llibertat (per imperfecta que aquesta pugui ser). Per opressora o ofegadora que sigui una circumstància, la moralitat o la condició ètica de la conducta és sempre possible perquè la resposta de la persona pot tenir sempre un component important de llibertat. Naturalment, això no vol dir que no siguem influenciables. Però, en darrer terme, la moralitat d'una conducta no pot dependre mai del seu caràcter compartit. Gosarem dir, des d'aquest punt de vista, que si no hi ha originalitat, no hi ha responsabilitat. Hi pot haver, evidentment, un cert paral·lelisme entre les conductes d'un col·lectiu. Però perquè hi pugui haver paral·lelisme hi ha d'haver diversitat. L'eticitat o el caràcter ètic sempre es refereix a una conducta individual. Un ramat no pot tenir una conducta moral o immoral. Tampoc un partit polític, cap partir polític. A un partit se li han de demanar responsabilitats polítiques o fins i tot, eventualment, històriques però mai una responsabilitat moral. Convindria no oblidar-ho, això. Són dos plans diferents, que convé que diferenciem clarament.

L'adhesió a un pensament políticament correcte, en un determinat moment, és sempre una qüestió vidrenca o vidriosa. En primer lloc, perquè el que és políticament correcte a una determinada època pot deixar d'esser-ho amb massa facilitat: la correcció política és quelcom massa temporal. Per la senzilla raó que la correcció d'aquesta mena d'axiomes o valoracions té una base massa limitada, una base merament política (i la política no esgota la condició humana, ni prop fer-s'hi). Les adhesions «inquebrantables» a uns determinats principis o objectius polítics, així, poden tenir molt males conseqüències i, massa sovint, les tenen en efecte. En veritat, hi ha motius per a defensar que els entusiasmes no haurien de ser mai col·lectius (almanco des d'un punt de vista intel·lectual, provocadorament intel·lectual). En definitiva, els compromisos més forts -i més efectius- haurien de ser sempre els compromisos individuals. Entre altres raons, perquè a nivell individual o personal és més difícil que puguem trabucar el carro i arribar a la nefasta conclusió que les excel·lències de la meta a la qual volem arribar justifiquen perfectament que ens sigui perfectament lícit recórrer a qualsevol mitjà. Immergits o immersos en una bauxa o disbauxa col·lectiva, és més fàcil que ens puguem sentir justificats i com aquell qui diu autoritzats -o, el que és encara pitjor, del tot forçats- a esser llestos i deixar-nos d'històries i manies. Els grups i els pillets miren menys prim. Però, tanmateix, el propi de tot plantejament ètic és mirar prim. I caldria que ho fos també de tot plantejament polític realment responsable i rigorós. I tot això, per descomptat, és igualment aplicable tant a una política de dretes com a una política d'esquerres. Ningú pot considerar que té butlla perquè l'excel·lència i la noblesa dels seus objectius justifiquen qualsevol actuació concreta per a la seva consecució. De fet, les majors tragèdies del segle de la Megamort, que encara no sabem si s'ha acabat de bon de ver, s'han produït justament perquè aquest principi, el principi que fa de títol a aquest text, no sols no ha estat respectat sinó que s'ha proclamat arreu amb veu estentòria el seu contrari: els fins justifiquen els mitjans! I caldria concloure que aquest pseudoprincipi és del tot fals i condemnable no sols des del punt de vista moral sinó també, totalment, des del punt de vista polític.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris