muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
13°

Feblesa autonòmica: una opinió menor

De cervells molt ben moblats i amb lucidesa conspícua han sortit aquests anys diverses opinions que han mirat de descriure les causes de les febleses endèmiques de la nostra jove autonomia. Trobar-se pels volts de la vintena d'anys suposa, en efecte, un temps d'una jovenesa òbvia i tendre en què tot és possible i les esperances semblen inexhauribles. Alguns han remarcat la condició insular de les Balears com a base per tal d'explicar racionalment la debilitat que encara ens tenalla. Ser una terra esmicolada, o sigui allò que els tècnics de gabinet en diuen, amb una punta de pedanteria lingüística crassa, un territori discontinu, i que els geògrafs, molt més lírics que els primers, acostumaven a denominar pèlags; ser, dic, una mena de terrissa trencada i en mar fa, palesament, de mal integrar. Aquest parer em sembla plausible. Hi estic ben d'acord jo també.

Altres intel·lectuals, sense desmentir el criteri anterior -més aviat, fent derivar el seu criteri del primer-, han argumentat que la manca d'institucions comunes que vinguessin consolidades sobre les arrels fondes de segles d'història compartida, tampoc no ha contribuït, més aviat gens, a trobar-nos, ara, en unes condicions d'avantatge. Així -argüeixen-, hem hagut d'encarar l'operació difícil de bastir una comunitat autònoma amb escassos antecedents, quan no adversos. Vol dir açò que hem estat freturats d'experiències anteriors pel que fa a una convivència institucional -la humana inclosa- que ens haguessin facilitat una irrupció en l'Espanya autonòmica sense traumes i sense complexos. No hem pogut aspirar a ser una autonomia de primera divisió, des del primer dia, perquè mai no ens ho creguérem de debò. Açò, de primer antuvi. Segonament, perquè ens vingueren calfreds horribles només de pensar -en particular, els illencs petits i col·laterals- que aplegar-nos amb els mallorquins suposaria perpetuar vells sotmetiments. Tinguérem por cerval de deixar-nos embolicar en una aliança que, només pel fet d'estar avalada per mallorquins, reputàvem automàticament de negativa. Així havia estat a l'etapa llòbrega de la Diputació, i així mateix ho llucàvem en voler reconstruir el futur que la Constitució ens havia obert. És per açò que alguns ideòlegs de l'alba autonòmica, per devers els inicis dels anys vuitanta, brandaren la paritat com a condició sine qua non per caminar tots de la mà. I, encara, haguérem d'acabar d'embotir una falca de recel interinsular vivíssim dins l'Estatut sota la denominació eloqüentíssima de clàusula de cautela.

Així exposat el problema, el meu parer modest dóna per admissible l'explicació del nostre peculiar fenomen de ser una autonomia acomplexada. Ara bé, de la meva collita -tot i que no tengui cap mena d'importància real- voldria afegir-hi un tercer grup de raons per entendre la nostra feblesa. Som -i ho escric sense cap ànim pejoratiu: més bé per reeixir-nos- una autonomia desemparada dels seus líders. Allò que els sociòlegs electorals i els politòlegs anomenen els referents socials han estat, aquí, uns passavolants reincidents i repatanis. En un moment o altre, més prest que tard, els dirigents que anaven davant en el camí autonòmic han acabat plegant. Va plegar l'eminència jurídica i professoral de Fèlix Pons. Va plegar el lluitador Joan Huguet, que donà portada a l'autonomia entesa en clau de presidència menorquina i es ficà en un vesper esfereïdor. Va plegar també Jaume Matas a la passada legislatura. I, ara mateix, Francesc Antich fa les maletes per plegar també. Si a la llista hi sumam que a Gabriel Cañellas i a Tòfol Soler els plegaren, açò és, els feren fora, ¿què ens queda? ¿Quin panorama inhòspit ens queda? Tant de bon que Matas ha tornat als orígens personals i polítics, tot i que m'amoïna, des del punt de vista que vull defensar aquí, i que res no té a veure amb aspectes doctrinals de partits, les constants especulacions mediàtiques d'una segona plegada, atret de nou pels cants de la deessa Cíbele.

Crec, en tot cas, que no apuntalarem la nostra difusa i dispersa autonomia si, en efecte, no cream, abans de res, una classe política compromesa amb el país que no jugui a buscar recers exteriors. Perquè hi hagi autonomia, calen els autonomistes convençuts. Si algú digué que érem una autonomia de mitja jornada, avui som una autonomia en decapitació sistemàtica. Però, clar, la meva opinió no val res. És el parer d'un menorquí. O sigui, una simple opinió menor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris