muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Els Verds i el 14-M

L'ecologisme polític balear s'ha vist contínuament sacsejat des que accedí a les institucions el 1995, a través d'Els Verds d'Eivissa, per la manca de definició d'una estratègia política nítida. Una qüestió pendent de solucionar que és el que ha provocat el seu fracàs i que ara, després i al marge dels resultats del dia 14 de març, hauran d'atendre o, si no, EU la resoldrà per ells. En aquella primera legislatura (1995-1999), i si bé és cert que tot pareixia girar entorn de l'experiment del Consell de Mallorca (el pacte progressista entre PSOE, PSM, UM amb suport extern d'EU), se'ls obria, a Els Verds, unes enormes possibilitats de futur, si sabien aprofitar la irrupció, per primer cop i a tot Espanya, a les institucions. Tot pareixia al seu abast per, en estreta col·laboració entre Eivissa i Mallorca via Parlament, fer néixer una organització verda a tot Balears que anàs a les següents eleccions oferint un projecte unitari, clar i en solitari. Però immediatament la divisió de les dues ànimes verdes projectà ombres amenaçadores. El diputat electe, Balanzat, se va veure sotmès a un «pressing» intern protagonitzat per Joan Buades que aconseguí descavalcar-lo. Paradoxalment, Buades, ja com a líder, que (en síntesi reduccionista) volia uns Verds més, per entendre'ns, «radicals», conduí l'organització a fer part del Pacte Progressista (1999) al qual, més paradoxalment, criticava per la forma de concretar-se. Al mateix temps, o ja abans, aquella divergència estratègica («pragmàtics» i «fonamentalistes») també s'havia apoderat dels ecologistes mallorquins. Després de moltes discussions internes acceptaren la coalició amb EU (1999). Era lògic, sobretot perquè a Eivissa feien part del Pacte. Tots iguals. Pareixia haver-se resolt, per la via de fets consumats, la visió estratègica pragmàtica. Els resultats de 1999 catapulten els ecologistes mallorquins al Govern (sense haver aconseguit mai representació per si sols). La força a l'abast ecologista era enorme: tant pels d'Eivissa com pels de Mallorca. Les dues ànimes, emperò, tornen entrar en disputa i hipotequen Els Verds a tot Balears. Els contradictoris moviments comencen ja l'abril de 2000 a Eivissa amb el trencament amb el Pacte local però sense sortir del general. Tota la legislatura és marcada per la mateixa dinàmica: sí però no. El resultat són candidatures sense sentit. A Eivissa i Menorca se presenten al marge, i amb imatge d'anar en contra, de l'esquerra. A Mallorca, els que no volien la coalició amb EU, i que tenien migrada majoria interna, l'acaben per acceptar i encapçalar, marginant als que l'havien volguda. El resultat de les dues ànimes amb permanent desacord és desolador: desaparició a Eivissa, avortament a Menorca i humiliació a Mallorca, pel doble vot a Palma en benefici nítid d'EU.

Després de les eleccions, lluny d'arribar un acord davant el desastre, Els Verds de Mallorca, en el congrés de 2003, reafirmen la divisió per meitats. I, ara, les eleccions generals sotmesos a una pressió brutal per part d'EU que ha conduït tota la història de la coalició amb mestratge. Pels Verds era un «trágala». O acceptar el que els oferien o trencar. Acceptaren, perquè l'altra opció era impossible. Que el candidat sigui Miquel Àngel Llauger podria indicar que la part «pragmàtica», que ell lidera, s'ha imposat. Però després dels esdeveniments dels darrers anys, amb continus canvis, no és gens segur. De tota manera, si la coalició Progressistes obté el diputat serà un bon as en la mà de Llauger per intentar convèncer els seus companys que no hi ha més camí que intentar la via d'Iniciativa per Catalunya, adaptada a Balears. Si la coalició fracassa, potser els de Margalida Rosselló tendran millors cartes per jugar-se-la, apostant per un altre revifament de les ànsies solitàries o, almanco, per mantenir la incògnita durant els pròxims anys i decidir el que millor convengui a finals de legislatura, quan vegin si reviuen els d'Eivissa i què passa a Menorca.

El problema de fons per a Els Verds, més que les eleccions, és que se'ls ha acabat el temps. EU tirarà endavant el seu projecte pel 2007 a partir de l'any que ve amb o sense ells. El que no han resolt en vuit anys ho hauran de fer en vuit mesos. És el que sol passar quan no se té una estratègia clara. Que l'adversari acaba, abans o després, per marcar el camí. I els adversaris marquen sempre camins estrets, molt estrets.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris