muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

Les cendres de l'Urgull

Fa uns dies vaig contemplar la profunditat de l'ànina basca en veure una família que enfilava capficada i amb flors ePaseo Nuevo de Donosti, que en realitat té més de setanta anys. Aquest passeig, construït damunt un penya-segat, fa la volta al turó Urgull, un dels dos caps que protegeixen la famosa platja de La Concha. Passaren per davall d'una gran ikurrinya, visible des de part de la ciutat, que quasi corona l'Urgull i que els mateixos ciutadans es preocupen de canviar quan està deteriorada. La família s'atansà al mirador més alt del passeig, davant la perspectiva única al món de l'illa de Santa Clara i del turó Igeldo. Allà, molt a prop d'una enorme escultura d'Oteiza, trencaren a plorar. Un raig de cendra sortí del cofre que un d'ells duia amagat a l'abric. A l'ensems, els més joves llançaren les flors. Pols i flors caigueren damunt les roques, vint metres avall i tot d'una l'embravit Cantàbric les va engolir. Eren les cendres de la padrina, tot un símbol en una socitat tan matrialcal com és Euskal Herria. Tornava a la mar el vèrtex de la memòria col·lectiva d'aquella cèl·lula familiar. I no a un lloc qualsevol. No sé qui era, però és quasi segur que aquella dona morta fa uns dies hagués contat a fills i néts els records de la seva primera juventut, quan exactament al mateix punt on llançaven les seves cendres, l'agost del 1936 els donostiarres veren a l'horitzó les siluetes dels vaixells de guerra franquistes. El cuirassat España i el creuer Almirante Cervera obriren foc de manera indiscriminada contra eCasco Viejo de Sant Sebastià, fet que causà gran nombre de víctimes entre la població civil. L'hotel Londres, avui dia en ple funcionament, i situat molt a prop de l'Urgull, es convertí en hospital de sang mentre Donosti estava a punt de ser envoltada pels sublevats. A l'est, avançaven de manera implacable cap a Irún per tancar la frontera francesa, i pel sud pressionaven sobre Andoain i Hernani, ja molt a prop dels afores de Donosti. Només quedava el camí de la costa cap a Biscaia, encara controlada pel Govern basc. Però era una carretera constantment bombardejada per l'esquadra i l'aviació dels sublevats contra la legalitat republicana. Desenes de milers de donostiarres abandoren ca seva -molts d'ells per a sempre- i emprengueren el sagnant via crucis cap a Gernika i Bilbao. El responsable d'ordre públic a Donosti aquell espantós estiu del 36 era Telesforo Monzón (PNB), que en els anys setanta seria un dels fundadors d'Herri Batasuna. Monzón, desbordat pels esdeveniments, ni podia organitzar la defensa de la ciutat ni podia impedir l'afusellament indiscriminat de persones d'afiliació dretana, justament allà mateix, a les faldes de l'Urgull, per part de milicians enfurismats pel bombardeig de la població civil. Les forces de Mola entraren a Donosti el setembre i començà una brutal repressió. Allà esclatà un odi que avui dia no ha desaparegut del tot. Fa uns dies, veient aquella cendra carregada de memòria barrejant-se amb les ones del Cantàbric, entre la gran ikurrinya desplegada al vent i l'escultura d'Oteiza, vaig comprendre que la pau és possible i que el temps tanca les ferides. Però també vaig veure, irrenunciable, el desig dels bascs de ser ells mateixos. Ningú ja no els farà fugir mai de ca seva. Volen mantenir intactes el seu orgull, personalitat i autogovern. I no consentiran que pus mai més els tornin a humiliar com ho feren, de manera cega i impune, l'España i l'Almirante Cervera en una guerra de conquesta que encara avui dia és drama mentre, honorats i plorats, els van convertint en cendra els darrers que la protagonitzaren.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris