algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Dificultat de llegir Bernanos

Llegir Bernanos no és realment fàcil, per molt que sigui l'autor deJournal d'un curé de campagne o que hagi estat el primer a denunciar uns crims salvatges, que tant ens varen afectar i ens afecten encara, com els descrits en Les Grands Cimetières sous la lune, ho fes o no amb un discurs massa retòric, sovint massa espès. La ràbia, en un escriptor, es pot transformar en retòrica, i en retòrica espessa, mala d'empassar. Tot i els paràgrafs massa allargassats no tenen perquè contenir manco veritat que els breus i tallants, més llampants. La manera de dir de la llengua francesa, a despit de tota la seva claredat, sempre necessitarà més espai que la de la llengua anglesa, per exemple.

No és fàcil perquè, malgrat Jacint Verdaguer i Jaume Balmes, ni a Catalunya ni a Sefarad no hem comptat amb un pensament i una escriptura catòlics com el que s'ha donat a França. Bastarà que recordem els noms de Charles Péguy, J.-K. Huysmans, François Mauriac, Max Jacob, Jacques i Raissa Maritain, Gabriel Marcel, Julien Green... I, si volen, podem deixar de banda Leon Bloy, Paul Claudel, Francis Jammes, Emmanuel Mounier, Paul Ricoeur, Gustave Thibon, R.L. Bruckberger, etc., i no passarà res. En qualsevol cas, sembla evident que, a aquesta banda del Pirineu, no hem tingut un cos de pensament i d'escriptura semblant. Una obra com la de Georges Bernanos no té paral·lel, ni prop fer-s'hi, entre nosaltres, malgrat el dictum de Torras i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà». Bernanos ens parla des d'una altra banda, quasi diríem des d'un altre món.

Òbviament, no es tracta ara de fer cap valoració -ni directament ni indirectament- d'aquest conjunt d'escriptors i de pensadors ni de la doctrina que els ha sustentat, sols de fer avinent que a Sefarad no hem comptat o no vàrem comptar amb una presència semblant i que -malgrat que el caràcter de les seves obres o de les seves contribucions sigui prou divers- no hi ha dubte que, per a la lectura de cap de les seves aportacions, ajudarà força el coneixement de les produccions del conjunt.

Entre nosaltres, qui més ha fet per a facilitar o promoure la recepció de l'obra de Bernanos ha estat Josep Massot i Muntaner, primer per la introducció i les notes (aquestes preparades en col·laboració amb Pietro Copiz) acompanyant la traducció de Les Grands Cimetières sous la lune feta per Antoni-Lluc Ferrer, i publicada per Curial, el 1981, i després pel magnífic estudi Georges Bernanos i la guerra civi, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el 1989, en el qual una de les seves conclusions és que Les Grands Cimetières no són exactament un llibre d'esquerres, tot citant la tesi doctoral de Catherine Breen, on aquesta afirma amb tota rotunditat: «Bernanos és un home de dretes; la seva opinió fonamental és que l'home és dolent».

Josep Massot, infatigable, acaba de publicar una nova contribució a la causa bernanosiana. En efecte, la seva darrera entrega per a afegir a la seva interminable bibliografia dedicada a l'estudi de la guerra civil i a les seves conseqüències, especialment en el que es refereix a les Illes, porta un títol tan explícit com Sobre Bernanos i altres temes polèmics. Sens dubte un llibre que en provocarà, de polèmica, per la petita història feresta que ens conta en el pròleg i l'actuació durant la guerra de Lluís Zaforteza i Villalonga que confirma. Però servidor voldria centrar-me ara en el tercer capítol, que és el dedicat en especial a l'etapa mallorquina de Bernanos, en el qual ens posa en evidència la que podríem considerar la tercera i major dificultat per a la lectura de la seva obra, després del discurs una mica o un molt massa retòric i de la nostra mancança d'una tradició literària i filosòfica cristiana d'un cert grau i actualitat. Perquè no es tracta sols, com ens insisteix Massot que «Les Grands Cimetières són un llibre d'un home de dreta, antidemocrata, reialista i catòlic tradicional i practicant» sinó també, com igualment ens subratlla, d'un autor que mai va deixar d'adreçar-se únicament i exclusivament a la seva gent, a la «gent de dretes», fins al punt d'ignorar sistemàticament tot auditori d'esquerres, tot auditori progressista diríem avui. Dels pobres o desposseïts de la terra podia ocupar-se'n en una narració tan terrible com Nouvelle histoire de Mouchette -per cert escrita a Palma a començament de 1937, sembla que a les taules del cafè Born- però era incapaç del tot d'establir cap diàleg amb cap dels seus pretesos -pretesos, segons ell- representants. Era incapaç, senzillament ni s'ho podia plantejar. Bernanos ho va deixar dit ben clar, a Les Grands Cimetières: «Jo no tenia res a dir a la gent d'esquerra. És a la gent de dreta que desitjava parlar». Realment, tota una provocació per a qualsevol lector actual.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris