bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Falta l'atemptat

Falta l'atemptat. A Madrid, per exemple, la darrera setmana de campanya. L'esclat de la notícia de l'entrevista de Perpinyà, el comunicat d'ETA de fa dos dies i l'atemptat de final de campanya farien així una successió amb aparença d'estar construïda amb perfecte domini detiming cinematogràfic. Déu me'n guard d'afirmar una planificació conjunta entre els assassins d'ETA i el govern filtrador d'informacions d'Aznar, però sí que hi ha una coincidència en la comoditat amb què s'instal·len en el «com pitjor, millor» i en l'afany que posen en la seva estratègia de creixement gràcies a l'enfrontament. La campanya electoral deriva de manera imparable cap a la bogeria. El protagonisme adquirit per un comunicat ignominiós en què s'anuncia la selecció territorial dels assassinats és una mostra d'entrada definitiva en la insensatesa. El Partit Popular s'ha tornat a esforçar a explicar que el PSOE, que està federat amb el PSC que pacta amb ERC que parla amb els terroristes, està poc menys que tacat de sang, en una grollera manipulació que en realitat els esquitxa de sang a ells. Pel que fa al PSOE, podem entendre que és la part més afectada per tot plegat, i també podem entendre que la cosa es veu de manera diferent des de llocs diferents, però haurien de fer un esforç per resoldre les diferències de manera més discreta, no fos cosa que fins i tot l'elector més despistat acabi descobrint que les diferències de posició són indestriables d'una ferotge lluita pel poder dins del partit. I Carod-Rovira? La valoració de la seva entrevista a Perpinyà ha canviat: ja no podrem dir que va ser una errada i una deslleialtat sense afegir que ha estat utilitzat per una banda armada, i per tant humiliat, amb l'agreujant que el benefici electoral serà per al partit d'Aznar i de Rajoy. En qualsevol cas, cal agrair a ERC l'esforç per la continuïtat del Tripartit.

Davant un desastre d'aquesta magnitud, convé no oblidar tres o quatre veritats elementals. La primera, que, en convivència democràtica, la línia divisòria principal està entre, d'una banda, els violents i els que els donen cobertura, i, d'una altra, els demòcrates, i que en aquest moment el PP sembla el partit més tendent a oblidar-ho. La segona, que la campanya s'ha de centrar en el que s'hi juga de veritat: la continuïtat o no del règim aznarista, que ens ha portat a extrems desconeguts fins ara de regressió democràtica, d'enfrontament territorial i de submissió al militarisme de George W. Bush. La tercera, que l'alternativa al PP vindrà necessàriament d'aliances dels socialistes amb altres forces, com el nacionalisme progressista i l'esquerra més avançada i ecologista. Per tant, Zapatero, si aspira a liderar el canvi, no hauria d'escoltar en excés les bravejades de formar govern només si és el partit més votat, ni hauria d'entrar en una cursa amb el PP a veure qui s'embolica en la bandera espanyola més grossa. Agradi o no als socialistes de Mérida, el govern tripartit de Catalunya és una bona mostra de per on hauria d'anar aquest canvi de rumb polític a l'Estat. Em sap greu repetir obvietats, però potser no està de més en un clima polític enrarit, que funciona com una boira que desdibuixa veritats que haurien de semblar elementals.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris