nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
16°

La bestiesa que penetra

El passat dimecres les televisions van haver d'interrompre els espais matutins de debat sobre les incursions sexuals dels hereus del Gran Hermano i sobre la mida dels tovallons que es faran servir a la boda reial del maig per anunciar una -inacceptable, repugnant, roïna, provocadora, insultant: hi ha hagut prou acord en els adjectius- treva dels terroristes d'ETA. El terrorisme té el seu llenguatge i aquest les seves claus polítiques, i mirar de trobar-hi signes de racionalitat és tan arriscat i inútil com ho era esbrinar els gests eixuts i fortuïts dels dirigents del Kremlin en l'apogeu del totalitarisme soviètic, de forma que aquesta manca de racionalitat contrasta amb l'esclat d'interpretacions que aquest gest ha engegat. Els partits catalans encaixant una situació que ningú no sap d'on ha sorgit, tot i que hi ha sospites, i -amb l'excepció de Piqué- mirant de garantir la unitat nacional i l'autonomia política del Govern. Carod, amb una responsabilitat tan benintencionada com sobrepassada que ja no commou ningú. Els ciutadans, amb la desorientació que produeix el seguit de notícies i declaracions ràpides que, a més, hom sospita que formen part d'una narració de la qual no coneixem el principi ni, evidentment, el final. Més lluny, el president Aznar tardà poc a posar l'accent en la responsabilitat de Carod i d'Esquerra Republicana de Catalunya (un partit democràtic part d'un govern legítim: fins quan s'haurà de repetir?), tot parlant, sense solució de continuïtat dialèctica i sense interrupció en l'argument ni en el to, d'un acord entre ERC i ETA, que ara es feia patent. Els socialistes del PSOE reaccionant com acostumen en aquest terreny: amb un ull cap els seus despistats electors i l'altre cap els dirigents del PP, avançant-se a la petició de perdó pels crims que no han comès ni planejat (i, com sempre, ningú més ràpid que Rodríguez Ibarra, que sempre amolla la rèplica un parell d'hores abans que la declaració que teòricament l'ha de germinar).

Ningú no ha parlat en aquests moments d'urgència de la força distorsionadora del terrorisme sobre totes les realitats polítiques, potser perquè no cal: totes les declaracions públiques, i més en períodes electorals, en són prou exemple. I així, els interrogants més crucials apareixen un i altre cop: quina relació hi ha entre les aventures de Carod, l'ascens electoral d'ERC i la mala premsa que té el Govern català -i Catalunya sencera- als ulls del govern de l'Estat?, no sap el PSOE actuar -en aquest terreny, i en algun altre- amb els dos ulls cap al món, sense la cua d'ull cap el PP?, perquè les agressions del terrorisme es veuen des de fa temps -malgrat tots els pactes- com part del joc polític (quelcom que ningú no ha somiat concedir al terrorisme islàmic, per exemple)?; per què acceptem que se'ns multipliqui, de rebot, la por que els terroristes ens disparen?; quines són les críptiques solucions que, vint-i-quatre hores després de l'anunci d'ETA, tothom exigeix i ningú no defineix? I, a la fi, agafats enmig d'un malentès dramàtic i que ara ens sembla antiquíssim: ¿per què li concedim, gairebé tots, al terrorisme aquesta força per distreure'ns, per ofuscar-nos, per atemorir-nos fins al punt de patir intensament, en un reflex que no sabem qui exactament va condicionar, quan sentim alguna tímida i fracassada crida al diàleg?

La utilització electoral que fa el PP de tot plegat no presagia cap canvi significatiu en les properes setmanes, ni més endavant, i com a mínim ens podem témer noves sorpreses sorgides d'aquesta caixa de trons que sembla encara prou carregada. Tampoc no hi ha cap motiu per preveure canvis en la comparsa que acompanya aquests escenaris: el vòmit habitual de les emissores centrals (incloses les de l'església), els esclafits de la premsa madrilenya contra tot el que soni remotament a autogovern (i això: encara no sabem d'on va treure l'ABC la primícia que ara empra com a esquer publicitari i com autoelogi), l'amable i constant maquinació de l'urdacisme que s'estén com una marca de la casa per un parell de televisions, el tancredisme de tota una classe política agafada amb complaença en la trampa d'una campanya electoral on només es parlarà de terrorisme, amb la simplificació que això suposa. No hi ha gaire motius per l'optimisme, entre altres motius perquè -més enllà del terrorisme- no sabem quina és l'amenaça. Ara com ara, l'optimisme vers aquest tema és la posició del tanasi que mescla a parts iguals ignorància i ingenuïtat. Condemnats a la ignorància, si més no parcial, de tots els fils que es mouen, mirem d'evitar la ingenuïtat. L'únic que es confirma és l'avís del mestre Estapé: la bestiesa penetra, i extirpar-la costa un colló.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris