algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Vint-i-dos anys després de la mort de Romy

Pel maig farà 22 anys que va morir Romy Schneider. Aquesta figura mítica representà moltes coses dins la meva generació i també en la sensibilitat d'altres més joves. El poeta Manel-Claudi Santos la recorda en el poema inicial d'Arquitectures d'absència amb paraules belles: «Saps, Romy Schneider és morta: / t'ho dic a tu, a tu mateix, / que ara te tenc a l'altra banda / del mirall, tot de l'enrevés, / i veig com tanques els ulls buits...». Era una veu de vint anys carregada d'emoció contenguda. Per a nosaltres, els de la següent fornada generacional, la mort de Romy ens implicà en una revisió de la pròpia vida. S'assemblava massa a la d'ella, la vida d'una dona que va néixer a Viena el 1938 i morí a París el 1982, de manera tràgica, poc després de l'accident que li arrabassà el fill. Na Fiona Campbell, tot i la seva joventut exultant, em diu que creu haver entès la força d'aquell mite, allunyat de qualsevol idea de sex symbol, potser l'anti-Marilyn per excel·lència. Veu aquella personalitat reflectida en la seva filmografia.

-Quan començà als setze anys, amb aquelles tres Sissis embafadores i edulcorades, tu devies esser també un petit imbècil nacionalcatòlic i enlluernat per les beneitetes de bona família que eren més o menys com ella.

-Ni més ni pus, justa la fusta. Semblaven cosines germanes.

-Però quan, a les ordres d'Orson Welles, te la vares trobar en el paper d'amant de l'Advocat en El procés, degueres pensar: fotre, i aquesta ara s'espavila.

Fou una revelació. Fins i tot en la manera de caminar o de mostrar la deformitat de les mans amb aquells ulls de moixa. Però, sobretot, era el 1962 i era el despertar d'un feix d'inquietuds. Vaig deixar constància de tot allò amb un poema, inèdit durant molts anys, que es publicà a la revista de cine Temps moderns el mes passat. En Jaume Vidal'il·lustrà amb el fotograma on Welles posa la mà amenaçadora damunt la gorja d'ella.

-Quin esglai! A partir d'aquell moment, tots ho sabem, la seva carrera artística fou una línia ininterrompuda, cap envant i cap amunt. La vocació és autoexigent, de manera continuada demana superar-se. Per això la trobam enfrontada amb una extensa galeria de personatges, sempre posant a prova la seva ductilitat, amb més i més recursos interpretatius brodant el seu tremp de gran artista.

-Exacte. I de manera paral·lela, la dona s'afirmava amb personalitat pròpia. Alemanya descobrí amb sorpresa la seva firma donant suport a les feministes que demanaven una llei d'avortament. Allò era assassinar la Sissi inicial, i la nostàlgia, i el record d'un Alain Delon qualsevol, que no la va fer feliç i la deixà nafrada.

-Certa. Però encara arrodoní l'assassinat del pastís de nata i crema quan Luchino Visconti, el 1972, la trià per donar vida de bell nou a l'emperadriu Isabel d'ustria-Hongria, en aquella magistral versió de la vida de Lluís II de Baviera, el rei boig.

-Allò fou una esmena a la totalitat, per dir-ho en termes futbolístics. El final, però, va carregat de tristesa. No trobà la felicitat en el matrimoni amb aquell home deu anys més jove i la maternitat il·lusionada esdevingué desesper davant la imatge del fill travessat per la llança d'una reixa, tan semblant a les que, durant la infantesa, havíem tengut al davant tancant el jardí de l'Institut Balear.

-El dolor per la mort del fill fou un cop terrible.

-Més fort que la seva capacitat de resistència. No el pogué suportar i decidí posar ella mateixa el punt final a tot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris