nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

Josep Pla o l'acceptació dels límits

En un assaig intel·ligent com gairebé tots els que ha escrit, Lluís V. Araciposa en relació els mots «casa», «presó», «camí» i «frontera» amb el tema de la «identitat», per dir que cap mot com l'anglès home per suggerir la idea central i fonamental del lloc on un hom es troba a pler. Clar que Aracil hi hauria pogut esmentar el mot «llar», que potser s'acostaria més al que els animals tenen com a «niu» o com a «cau». Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret... És pensant, precisament, en els llocs de l'home quan apareix de forma recorrent el concepte «illa», com a àmbit identificador de pertinença. Deixem que ens ho expliqui el savi valencià: -«Per començar, eHome és certament un lloc distint i a part- com un clap, un recinte o una illa. La noció implica un contrast i un límit. De tota manera, ehome és precisament el lloc propi d'algú. La pertanyença és constitutiva, essencial, definitòria. A la base de tot hi ha la mena de relació que podem anomenar vinculum, attachemnt o apego. L'adhesió o afecció es manifesta en moltes ocasions i de moltes maneres -sobretot en forma de querencia. La nostàlgia, per exemple, la implica -recordem l'Odissea. Però el lligam mateix no és cap expressió emotiva. Segurament tampoc no consisteix en la inclinació afectiva. El lligam és sempre subjacent, implícit. I no es tracta només de sentiments, sinó també de normes -de les més importants, per cert. Ehome consisteix en restriccions i discriminacions basades en classificacions i distincions. No és igual «dins» que «fora» ni «propi» que «aliè». Les normes tenen dos costats (com el límit). El costat còncau interior és positiu, protectiu, i el costat convex exterior és negatiu, prohibitiu. La barrera que restringeix és un suport que garanteix».

Els insulars solem tenir aquesta percepció de la realitat; la sensació de «protecció» o de «seguretat» que ens sembla donar la Roqueta. No s'esdevé així per a la majoria de gent de terra endins que, en passar a una illa, on els límits marítims més tost desconcerten i neguitegen, poden arribar a experimentar una sensació d'inseguretat i desempar.

Amb aquesta percepció o molt semblant, l'escriptor Josep Pla es definia com un «illòman», denominació que també es dóna a si mateix el poeta alaiorenc Ponç Pons d'una manera explícita. Home d'illa o illòman s'han d'entendre en el sentit que expressava l'escriptor empordanès, així com «un enyorament sempre permanent, excitat per la meva solitud, vagament misantròpica però recalcitrant...». O bé en el sentit que li donava el K. Kavafis interpretat per Llach a Viatge a Ítaca -«Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella mai no hauries sortit...». O és que, tal vegada, ambdós sentits són el mateix?

Faig aquestes divagacions, i que me'n disculpi el lector, davant el llibre de Miquel Àngel Limon, Josep Pla i Menorca: els cants de sirena d'un illòman, editat per l'Institut Menorquí d'Estudis (2003). Un text ben sargit i confegit per un periodista que admira Pla i que s'estima no sols la gran prosa catalana del segle XX, sinó tots els caires de la personalitat que habità al Mas Llofriu, fins al punt d'inventar-se una sucosa entrevista com a epíleg apòcrif del llibre. Certament, Limon també podríem encaixar-lo en la categoria dels illòmans, menorquins en aquest cas: ell ha tingut amb la lectura reiterada de l'Obra Completa de Pla sempre Menorca al nord de l'agulla de la seva brúixola. El resultat n'és un llibre deliciós, que es fa llegir d'una tirada, on el lector trobarà totes les referències menorquines que hi ha en l'obra completa de Josep Pla i, per extensió, hi trobarà també el millor Pla. Per mi, les referències de Pla a personatges menorquins, de qui va sentir parlar o àdhuc va conèixer, em serveixen un plat pla ple de Pla: retrat breu, psicològic però amb trets ben concrets i palesos: Quadrado, Teodor Làdico, Ruiz i Pablo, Vives Escudero, Cosme Parpal, Sadurní Ximenes, F. de B. Moll, etcètera, passen pel sedàs de la mirada planiana, crítica i irònica. La ironia no és broma. Pensar lúcidament és tan vital com respirar lliurement per a esbossar el rudiment d'una etologia tipològica. El coprotagonista del llibre de M.A. Limon és, sens dubte, l'erudit maonès Joan Hernàndez Mora, la correspondència del qual amb Pla (i amb l'editor de les O.C. de Pla, J. Vergés) l'autor ha analitzat amb cura. Però, sobretot, allà on el català universal s'interessa per l'univers menorquí, petit i ric, que l'entusiasma, és on el lector descobrirà l'agudesa de les observacions i la brillantor de les descripcions que sobre el paisatge i la gent de la petita de les Balears Josep Pla hi aboca. És una sort poder comptar, doncs, amb un llibre útil que recull en forma molt ben teixida, una completa mostra del solitari del Mas Llofriu , que ara tenim ben esmentat, citat i comentat per la ploma erudita i servicial del bon investigador i periodista col·laborador d'aquest mateix diari, en Miquel A. Limon. N'haurem de parlar més vegades de Pla i Menorca: vet aquí un encert de llibre.

En aquests temps de mentides i ficcions merament barroques i totalitàries, en què les paraules d'una tribu d'assassins s'empren per engreixar vots i pastura del Partit Popular Nacional d'Espanya per antonomàsia, i quan el govern balear pretén fer passar les modalitats locals de la nostra llengua per essencials i contràries al que seria veritablement central i unitari, serà bo rellegir en Pla. El Pla octogenari i lúcidament conservador, de Notes del capvesprodeia, per exemple, això: «El progrés moral, històric, racionalístic, el progrés polític, jo no l'he vist mai enlloc en el curs de la meva vida». En discrep, però em sembla molt bo que es digui! Retorn per acabar a n'Aracil, que, sense intenció d'ofendre, insinuava que les literatures locals, absorbides pel monotema de la «identitat», mostren que la presó és l'única mena de casa que alguns coneixen.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris