nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

P... Euro

Definitivament, som g... (gilipolles) o, almanco, hi ha una munió de genteta comprovant fins a quin punt ho arribam a ser. Des que va arribar el p... (puto) Euro. Aquells que no som milionaris, ni ho pretenem (encara que no ens importaria, no ens enganyem, i per això, de tant en tant, compram un bitllet de loteria), estam sotmesos a un test diari. Ens van apujant els preus a veure fins on som capaços d'aguantar. De moment hem aguantat molt. Si continua la progressió actual, els meus fills s'hauran d'hipotecar uns 300 anys per poder viure en un pis de 40 metres quadrats com els que comencen a construir per Barcelona (que té un ajuntament en mans de l'esquerra però que ha entregat hectàrees de terrenys públics als taurons de l'especulació). La principal desgràcia provocada per l'Euro ens arribà abans del seu naixement: atemorits per la seva arribada, milers d'alemanys venien a netejar els seus estalvis comprant trossets de paradís mallorquí amb doblers negres. Les cases de cop costaren el mateix que a la resta d'Europa, però les butxaques continuaren i continuen sent igual de pobres. I amb la resta de coses passa exactament el mateix, encara que l'IPC de Rato s'obstini a dir el contrari (em faig un fart de riure cada pic que surt). Des de fa uns mesos, fins i tot les mongetes són ara un article de luxe. El p... Euro ens ho va prometre tot. Ens digué que amb ell a la fi seríem europeus: pensàvem que tindríem ajuts del Govern dignes per fer créixer una, dues o tres criatures; somiàvem que aniríem i vindríem en tren pels 130 quilòmetres de noves vies que s'haurien construït a les Balears per posar-nos al nivell de la resta de la Unió; tothom tindria feina fixa i els doblers circularien a gran velocitat i quantitat per les nostres butxaques, per les d'aquells que no solem especular també; el nostre poder adquisitiu seria tan immens que fins i tot podríem comprar una caseta a Mallorca, oh, paradoxa, on viuríem junts el nostre amor envoltats d'abundància; podríem passejar per tot Europa tractant la resta de butxaques europees de tu a tu... Però res no és així: ni ajuts dignes, ni més tren (ens conformaríem amb 75 quilòmetres nous, per arribar a la mitjana espanyola, però no en volen fer ni un de nou), ni caseta, ni abundància, ni doblerons per poder anar de viatge a comprovar el nostre grau d'europeïcitat. Una Espanya on tot va bé però que té el doble de treball temporal que la resta de països de la Unió; on aquest 2004 cobrarem un salari mitjà de 1.522 euros quan la mitjana europea serà de 2.808 euros; on el salari mínim és el més baix d'Europa després de Portugal... I llavors resulta que pels «cervells» de l'economia el problema de la inflació és que apugen massa els salaris: f... de la gran p. Cada pic em fa més por mirar el saldo del meu compte corrent. Per mi que Euro s'ha escapat amb el meu poder adquisitiu. Me'ls imagín junts tots dos a plaça o al Carrefour atracant pobres jubilats indefensos que intenten arribar a final de mes infructuosament sense passar gana: «400 euros de pensió?!!! Ha, ha, ha! Merda de jubilació espanyola! No us arriba ni per a un quilo de mongetes!», brama cruelment Euro i els remata amb la factura de telèfon i d'electricitat, mentrestrant Poder Adquisitiu riu amagat a un cantó perquè no el trobin. Tots dos plegats formen l'eix del mal. Volen assassinar les butxaques dels vellets, pressionant-les en els darrers anys de la seva existència. Vol matar-los de fam amb la complicitat d'Aznars que persegueixen els Antichs i els Carods que gosen posar complements alimentaris als nostres padrins. La joventut serà un tresor, però la vellesa a Espanya és el tercer món a l'abast de la mà. En comparació, el meu temor a la darrera ratlla del meu compte corrent és una broma de mal gust. Maleïda eurosi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris