algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

La reacció dels conservadors

La manifestació de dissabte passat va reunir més gent de la que els propis convocants podien preveure. I les reaccions del dia següent no s'han fet esperar. Matas ha invocat Madrid i Murgui, Déu. Que res no es perdi, pensen des de la dreta, per no haver sabut tocar a les millors portes. El bisbe Murgui afirma que no ve a Mallorca amb idees preconcebudes i que farà «allò que el Senyor em diu». No ho crec, pare. Com no sigui que el periodista hagi interpretat malament les seves paraules tot pensant que es referia al senyor del Cel quan, de fet, Murgui es referia als senyors de per aquí, s'anomenin Aznar o Matas. L'altre Senyor, el de l'església dels pobres, no li ha dit res. N'estic segur. Potser Déu li ha dit que faci girar la llengua a la clerecia? De cap manera. Això és cosa de Rouco, que passa paperets a tothora entre la Moncloa i el Vaticà. Deixem, però, Murgui, i fixem l'atenció en Matas. Insistesc: mentre Murgui invoca el Cel, ell, via mòbil, s'ha posat en contacte amb Madrid. Tendrem els diners a cabassos si deixam fer i desfer els que en saben (que són ells, els conservadors). De bell antuvi, la conxorxa Pepé-UM ha fet públic un missatge d'allò més fenici. Si no feim les carreteres programades els milions prevists se'n tornaran a Madrid, diuen. No acaba aquí la qüestió. Continua el bombardeig de frases amb missatge. Matas se'n va a Sóller a inaugurar el transvasament de sa Costera, i ens fa saber que els cabals per dur a terme una obra tan faraònica també ens han arribat de Madrid. És a dir, pretén fer-nos creure que tenim un conco a l'Havana (Madrid) i que ell n'és el nebot predilecte. I ens ho diu en castellà, no fos cosa que algú pensàs que no li han estat de profit els anys que s'ha passat a la Meseta. Però no perdem el fil. Aquests dies, Matas deixa entreveure, ho diu clarament, que el seu projecte de govern disposa de dobleringos, doblers i doblerassos, per tirar endavant. Una de les estratègies electorals que ha donat més bon resultats al Pepé, consisteix a anunciar l'arribada dels Reis d'Orient a qualsevol època de l'any. Dilluns passat, Rosa Puig, a través de la Fundació Illesport, va repartir les subvencions anuals que ja estaven previstes. La novetat d'enguany rau en el fet que moltes han estat sensiblement millorades respecte a les de l'any anterior. Sobretot, la d'aquelles entitats petites que, en conjunt, fan més xarxa social que allò que hom pot imaginar en un primer cop d'ull. D'altra banda, Francesc Fiol ha presidit la inauguració del nou centre dels mestres jubilats. És un espai cèntric, modern, espaiós. Cal pensar que Fiol s'hi ha abocat en cos i ànima, en aquest local, perquè tots els indicis apunten que arran de les seves decisions calamitoses en matèria lingüística i d'ensenyament, hi haurà infinitat de pedagogs en estat depressiu que amenaçaran la Conselleria de tirar-se dins un pou si no els concedeixen la jubilació anticipada. I Fiol, els la concedirà, la jubilació, no endebades l'aigua escasseja i no s'ha de fer malbé. Tanmateix, l'aproximació de Fiol als mestres jubilats s'ha d'emmarcar en la tendresa que senten, els conservadors, per les testes tardorals. Expressat en llenguatge poètic: els jubilats són, per als conservadors, la font d'aigua clara i fresca on assacien la set. En resum, allò que vull dir és que qualsevol del Pepé es troba més feliç entre els jubilats, que na Teresot envoltada de soldats de quota. I molt més ara, que s'han sentit amenaçats pels cinquanta mil manifestants de sempre. Se senten alarmats, s'amaguen sota el llit i encara no trona. La veritat és que no n'hi ha per tant. Que es pot patir un daltabaix electoral? Sí, és evident. En tot cas, els caps de llista tenen la canongia garantida. De manera que na Marieta Salom pot avançar l'abonament de «San Isidro», perquè el mes de maig és ben segur que la tendrem a Madrid i cada horabaixa podrà anar als toros. A més a més, el Partit Popular sap maquillar les situacions caòtiques millor que ningú. La prova més contundent la tenim en la invasió de l'Iraq: les tropes espanyoles, d'invasores han passat a ésser garants de la pau; i els patriotes iraquians són titlats de terroristes, en virtut d'un gir semàntic del tot insòlit. Una altra prova de la seva alta capacitat en l'art de la dissimulació, la trobam aquí, a les Illes Balears. Aquests set mesos de govern conservador han estat d'una esterilitat absoluta. El Govern no ha fet res de positiu. En canvi, Matas continua amb una rialla d'orella a orella com si cuinàs, de franc, per a tothom. I realment no és així. No té cap motiu per a sentir-se satisfet. L'únic que pot treure pit, entre els conservadors, és Miquel Melià, perquè és a punt d'entrar en el Guinness amb tots els honors. Si no en treu, de pit, és perquè està tan enfeinat que ni per a això té temps. Corregeix a corre-cuita, sense alçar els ulls del paper. Heus ací el seu rècord: ell, solet, corregirà les proves del nivell C de català i està previst que també s'encarregui de les proves orals a les quals s'han de sotmetre els optants als nivells A, B, C, D, E, i de la resta de l'abecedari si s'escau. Aquest home corre més que una Vespa, és admirable. No sé si un esforç tan gran s'ha de valorar en termes estrictament laborals, però tot plus de producció té quelcom d'esportiu. Ho dic, perquè ara que anam per feina Rosa Puig li hauria de fer un buit en el seu paquet de subvencions. Li ho propòs des d'aquí, a la Consellera. Que és dels seus? Dona, idò més que més.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris