nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Les mesures lingüístiques contra la llei

Un dels fets que ha demostrat que les persones eren animals racionals ha estat la capacitat de reflexionar, raonar, entendre argumentacions i rectificar. Quan una persona acut a un metge és perquè creu que aquest el pot ajudar a millorar la seva salut. Si un metge recepta una medecina que en lloc de curar el malalt, el mata, serà normal que aquest metge deixi de receptar aquella medecina mortífera. Si l'efecte mortal de la medecina s'estén a diferents parts d'un territori, serà normal que el polític de torn, que no té ni idea de medecina, però que és el responsable de l'àrea sanitària i que havia facilitat la comercialització d'aquell producte sanitari, davant l'evidència rectifiqui, faci retirar totes aquelles medecines, en divulgui la nocivitat i demani les responsabilitats corresponents al laboratori que l'ha produïda o almenys ordeni iniciar una investigació, encara que el propietari sigui de la seva família i ell presenti la dimissió irrevocable com a assumpció de la pròpia responsabilitat. Aquest és el camí racional per avançar en democràcia.

Tant el conseller d'Educació i Cultura, com el director general de Política Lingüística, en una entrevista del primer a la revista El Temps, i en una intervenció del segon en una tertúlia de Catalunya Ràdio per defensar la posada en marxa de les mesures lingüístiques contra el català, encara que ells afirmin el contrari, no donen ni un sol argument, no es defensen davant els arguments o les preguntes del periodista o dels altres tertulians, sinó que repeteixen com si fossin robots clonats que fan això perquè ho diu el seu programa electoral o perquè així ho diuen les lleis vigents. S'atreveixen a dir que això és el pensament del poble, sense saber com s'ha produït el pensament de part d'aquest poble i es defensen dient que algú ha protestat al defensor del poble que no li han donat un paper en castellà, quan els que el voldríem en català no el trobam quasi enlloc. Programa, llei, defensor del poble i s'ha acabat. No escolten el clam dels tècnics ni el dels científics (mestres, professors, lingüistes, sociolingüistes, educadors, etc.), que són com els metges que s'adonen de la perillositat de les mesures, sinó que s'entossudeixen a empitjorar la salut del malalt, la llengua.

Utilitzen l'argument de la llei, que la llei no es complia, que la llei no s'aplicava i que nosaltres l'aplicarem, etc. Aquests són arguments totalment falsos, són arguments superats amb vint-i-cinc anys d'experiència i de coneixements; i són arguments que només es poden usar des de la ignorància o des de la més absoluta de les incompetències. Això és el que tractaré de demostrar a partir d'ara i en el poc espai que em queda de l'article.

Ara que a l'aspirant a la presidència del Govern, senyor Rajoy, se li ha ocorregut transmetre un decàleg de «conviccions» a tots els candidats del seu partit, a mi se m'ocorre recordar al conseller i al director general, el decàleg dels cristians, la llei suprema, els deu manaments. Si no record malament, després de les deu normes, n'hi havia una de superior a totes i que les resumia: «Estimau a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a vosaltres mateixos». El cristià que complia aquestes dues normes, complia totes les altres, ja que totes es trobaven guardades dins aquesta.

De la mateixa manera, si les sis mesures lingüístiques formen un hexàleg, i si aquest hexàleg es troba a l'Estatut, la Llei de Normalització Lingüística i la Constitució, igualment s'ha de dir que existeix una norma superior a les sis, que les resumeix i les conté, i que ha costat quasi vint anys i la feina de milers de professors, professores, mestres i lingüistes, saber com s'havia d'aplicar, i que el malalt, la llengua catalana, es pogués guarir, eliminant les medecines verinoses que havia sofert durant segles i receptant una medecina esperançadora, que no se sabia si seria suficient. Aquesta norma legal que conté totes les mesures lingüístiques que s'havien adoptat fins ara és la que diu que els i les alumnes en acabar l'ensenyament obligatori han de dominar les dues llengües per igual, o han de tenir-ne un domini suficient per poder-les usar amb tota normalitat. Totes les altres normes, la llengua d'ensenyament de la lectura, la llengua vehicular, la llengua de les assignatures, les hores de dedicació, etc., queden subordinades a aquesta norma. I aquest és l'objectiu que s'ha tengut assenyalat durant tot aquest temps i encara no s'ha aconseguit. Jo mateix al voltant del 2003 he fet classes de català i de castellà per donar el títol de Graduat en Secundària Obligatòria, i el desnivell de molts alumnes era abismal a favor del castellà i en detriment del català. Per tant, l'argument de les mesures legals és fals, perquè si fins ara no s'ha arribat a l'objectiu que dicta la norma superior, no s'han de posar unes mesures que encara faran retrocedir més els minsos avanços que s'havien fet després del gran esforç dels professionals de l'educació.

És per això que existeix una gran frustració dins tota la comunitat educativa i és per això que no és normal que uns polítics que s'equivoquen vulguin tensar tant la corda fins que es rompi. Quan els polítics deixen de creure en les persones que estan al peu del canó i que estan especialitzades; quan aquests polítics estan disposats a obligar els i les docents a fer coses del tot improcedents i perjudicials per a la llengua catalana i que repercuteixen sobre tota la comunitat educativa, seria millor que abandonassin el càrrec i deixassin que persones dialogants i enteses en la matèria agafassin el timó de l'educació i de la normalització.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris