algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Les veritats accessibles

Quan jo era nin i al·lotell, a ca nostra teníem una somereta de mitja talla, absolutament negra, brillant, forta de cames, que fins i tot tenc record d'un pic que, com que mon pare havia feta una promesa, havia d'anar a Lluc a peu. Des de Sineu, Lluc era molt enfora. Llavors tot era molt enfora. Al Pla aquesta promesa era molt normal, cosa de sempre, i res d'excursions col·lectives, no, eren marxes individuals, cosa que no vol dir que si ho podien fer venir bé una colla de veïnats no ho fessin, però no era l'usual. El normal era: qui ha promès que complesqui. Els llonguets ciutadans s'ho muntaven més fàcil: un ciri a la Sang i au, ja n'hem sortit del compromís amb les altures. Idò sí, un any mon pare va haver d'anar a Lluc a peu i ma mare i jo l'acompanyàrem, però això sí, nosaltres dos: carretonet amb molles i na Negra, la somera, enganxada. Va pujar al monestir l'animalet la més falaguera del món, que ma mare l'havia de retenir, perquè deixàvem mon pare massa enrere. Sí, era un bon animalet. Sols tenia un punt flac: no li podies tocar el braguer. El tenia molt gelós i quan l'hi tocaven, els cosins de sa Rota sobretot, per emprenyar i bufar el ble a mon pare, començava a pegar cosses a banda i a l'altra, que a devora d'ella no hi feia estar de res. I una altra tara també, que ara no la recordava: no sabia recular, no tenia marxa enrere. Per fer-la-hi fer li havies d'assajar l'arquet del carretó devers el barram i fora manies. Que per què vos cont això, jo, ara? Home, perquè tota una munió de fets d'aquests darrers temps m'han posat dolorosament nostàlgic, enyoradís en escreix de tota una munió de gent que ja no hi és per estricta llei de vida. I tot solet dins aquesta esquifida cambra he tornat a flastomar com feia molt temps que ja no ho feia. M'han nafrat de mala manera el popís de l'esperança. Que quins? De bell nou observar llaçades artificioses a l'escot de qualque presentadora de televisió, besades barram estret i morros closos com en els millors temps de na Doris Day i en Rock Hudson, la força, els dallons que tornen a exhibir els alts càrrecs eclesiàstics, amollant silvestrades a les pastorals que ni el bisbe Jesús Enciso Viana de la meva infantesa primerenca, tu. Tornar al NODO, aquest pic sense ni tan sols música característica, perquè ja em diran vostès en què s'han transformades les telenotícies de la TV pública, de la mà incorrupta del senyor Urdaci i la companyia. Tornen a veure molts capellans amb sotana als voltants de la Seu. El cardenal Antonio Mª Rouco vol enjoncar-nos tall de bolles, a la brava, amb l'aquiescència del PP i la seva majoria absolutista, sense encomanar-se a cap consens, que a Déu i Maria Santíssima sembla que sí, deia, a partir de l'any que ve la campanya de nova recristianització del personal, començant pels més indefensos: les criatures de primers cursos de primària. Diuen els bisbes que no estan disposats, ells, a assistir mans plegades a la «descristianización generalizada». Més grossos que els del cavall de n'Espartero, els tornen a tenir, ells, ara que a més de mantenir-los la gran dreta espanyola els torna a allisar el pèl. De tot plegat ho anomenen: «la adecuada implantación de la opción confesional católica». I les altres opcions confessionals, o el ben lícit agnosticisme, a fer moltes grosses de punyetes. No sé si hauríem de començar a tocar el braguer a la somera, o a preparar l'arquet. L'arquet del carretó del vot, s'entén. I recordar allò que em deia un home molt sabut i estimat: «Bielet, no hi ha temps que no torn, i la dreta per aquí sempre ha estat una gran merda, sempre la mateixa merda; si canvia alguna cosa qualque pic, només són les mosques».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris