algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Quadern de viatge

Dimecres, 11.- Fou durant el curs 1967/68, n'estic segur, quan vaig tenir, a través de la guerrilla escolar, el meu primer contacte amb el terrorisme biològic, una experiència pestilent, a conseqüència de la qual encara patesc greus seqüeles psicològiques, que s'evidencien en alguns dels meus escrits. Aleshores estudiava, si no vaig errat, segon o tercer de batxiller en el col·legi dels frares franciscans d'Inca. La direcció del centre, en una hàbil estratègia pedagògica adreçada a apaivagar la vehemència dels alumnes abans d'entrar a les aules, els convocava tots, petits i grans, a toc de campana, a les tres en punt del capvespre, a l'entorn del coll de la cisterna, de pedra viva, que presidia la clastra enllosada del convent. A aquella hora somnolenta, i durant no més de deu minuts, sota la destra batuta del director musical, alliberàvem tensions entonant càntics de relaxació, com el clàssic Debajo un botón, ton, ton/que encontró Martín, tin, tin... etcètera. Podeu imaginar el clamor de cinc-centes veus en aquell recinte de fe, estudi i recolliment. Aquella experiència coral, això no obstant, no aconseguí fer-nos avorrir ni odiar la música.

Fou, precisament, durant les nostres interpretacions quan començàrem a sospitar la presència d'un o diversos individus, sense identificar, que duien a terme accions bèl·liques per boicotejar l'orfeó. El malfactor, o malfactors, camuflats en l'anonimat de la multitud, engegaven ràfegues amb silenciador, per tal que la sonoritat no en delatàs la procedència. Les investigacions i els interrogatoris dels inspectors dels serveis d'intel·ligència escolar, però, no trigaren a donar resultats. Descobriren, gràcies al xiulet d'una biula, o sigui: d'una ventositat sibilant, que es tractava d'un bugerró que, a més de desafinar per tots els instruments, posseïa, en el seu interior, un laboratori, mòbil i clandestí, de bombes fètides de destrucció massiva. Malgrat les instruccions de desarmament per part de la direcció i el claustre de professors, havia aconseguit acumular un arsenal de bufes caducades d'alta toxicitat. Discretament, com pertoca a un infiltrat que instiga el desordre, expel·lia la munició, una o un parell de llorines, que inundaven de pudor tot l'edifici, els efectes immediats de les quals eren una intensa sensació d'ofegor, una asfíxia que tancava els pulmons i paralitzava l'alè. A més llarg termini, es va saber que alguns alumnes afectats patiren lesions irreversibles a les fosses nasals, inflamacions a la pleura i disfuncions en la correcta percepció de les olors.

Usant mètodes de pressió contundents: clarament: el torturaren, no gens menys es mereixia aquell franctirador que empestava l'aire, feren confessar el culpable sobre els motius de les seves accions terroristes amb vents enverinats més letals que el gas mostassa, en qualsevol cas més nauseabunds. Mai no transcendiren les causes reals per les quals el bugerró havia transgredit les lleis que prohibien, expressament, les llufes violentes, l'ús de les quals ocasionava víctimes innocents. Malgrat això, d'ençà que la seva identitat quedà al descobert, tothom l'evitava i algú, amb una certa dosi de mala bava, el batejà amb el malnom de bufarró, no pas pels seus orígens, ans pel destí.

Divendres, 13.- Georges Simenon, de qui algun dia us hauré de parlar des de la meva vessant d'addicte seguidor, al llarg de setanta-sis novel·les, de les investigacions del comissari Maigret, va néixer un tretze de febrer, tot i que la seva mare, Henriette, per tal d'evitar la malastrugança que els supersticiosos atribueixen a aquesta xifra, féu que el seu marit Desiré l'inscrigués en el registre amb data dotze de febrer. Ara sabem que Simenon s'enriquí escrivint i que tingué una existència llarga i prolífica, tant pel que fa a la creació literària, com a les relaciones sentimentals o, més pròpiament, a les relacions sexuals, però és dubtós que aconseguís abastar allò que en diuen felicitat.

Jo també vaig néixer un tretze de febrer, però ma mare no prengué, quant a la data, cap precaució. Pensà, assenyadament, que qualsevol dia pot ser regular, dolent o pitjor per incorporar-se a la vida del món exterior. El cas és que avui fa, exactament, cinquanta anys que la comare m'obligà a sortir. I precisament avui he pensat: si cinquanta cèntims són la meitat d'un euro; si cinquanta centímetres són la meitat d'un metre; si cinquanta és un número tan rodó que sembla la meitat exacta de qualsevol mesura, sembla raonable que cinquanta anys siguin la meitat d'una vida. O no.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris