algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
14°

Les regressions de Penèlope

No és el primer comentari que li dedic en aquestes cròniques menorquines, i esper que no serà l'últim. Parlar de Miquel Ametller, el glosador, és per mi un goig impagable. Hi pas molt de gust, de fer-ho. Mai no deix escapar l'ocasió, perquè té els ingredients d'una conversa comodíssima plena d'amenitat. Em sembla admirable la seva feina discreta però contundent a favor de la vigoria de la llengua. La porta a terme amb tenacitat i molt de silenci d'opinió pública -o potser publicada? Silenci, vull dir, de cara a la seva pròpia proliferació mediàtica, perquè, en realitat, no descansa d'encadenar mots i mots de viva veu, d'ací i d'allà, botant damunt la geografia balear, peninsular i fins l'estrangera. Té una agenda molt ocupada, farcida de compromisos. Són continus els públics que el segueixen a les vetllades de glosat que prodiga arreu. No sé si ningú com ell, en les seves condicions de formació i a títol individual, haurà fet tants esforços per aguantar la poesia popular menorquina i, en conseqüència, per frenar els setges a la nostra llengua.

L'altre dia, fent el regrés d'un viatge a Madrid, em vaig topar amb n'Ametller a l'aeroport de Barcelona. Ell venia de Figueres, de competir amb el seu verb de glosador contra els vents de l'Empordà, parant-hi la seva cara plantosa característica, rosada, que vessa salut; una cara coberta per una barba pilosa i crespa literalment impenetrable que, segons sia la caiguda de la llum solar, se li treuen guspires d'aram entremesclades amb la canície -poca, malgrat l'edat- que li despunta. Només de mirar-vos-el un instant, Ametller us irradiarà assossec a gavadals. Neda en una pau interna que només un tarannà modest, d'hàbits espartans, com el seu, pot arribar a tenir.

Mentre Ametller em reconstruïa la crònica de les darreres classes de glosa menorquina que havia impartit en un institut de Girona, i, tot seguit, em feia els quatre cèntims de les actuacions als escenaris de Figueres i del teatre Tradicionàrius del barri de Gràcia de Barcelona, em caigué a sobre el pes mort de les disputes lingüístiques que, com a calfreds, travessen la pell de les Illes Balears. Hi ha, per mi, una mena de transsumpte esfereïdor i exacte del relat de Penèlope. Ho recordareu: el que l'enyoradissa, la malencònica esposa teixia de dia, ho desteixia de nit. Idò sí: el que Ametller cus amb fils d'amor a la llengua menorquina, ho esfilagarsen les dialèctiques polítiques, sota el cruixir de no sé quants de mils de vots, en nom de majories absolutes que no són res més que atzars parlamentaris còsmicament petits, amb només dos dies de vida. De fet, són atzars insignificants a la vora de la densitat de set segles d'història social i lingüística. I així, quan m'imagín Ametller dalt d'un escenari composant versos de set, vuit o nou mots, i, per tant, esforçant-se a reconstruir la nostra llengua, em vénen al cap, de sobte, els comportaments polítics que tanta erosió provoquen a l'ideal de la normalitat. He sentit a dir que, tot plegat, l'objectiu és assolir per a la nostra gent la meta del bilingüisme -i millor encara el multilingüisme! Així mateix, es comenta que l'aspiració és fixar un ús del cinquanta per cent de les dues llengües oficials. Tant de bo que el menorquí fos realment vist amb un mínimum d'igualtat amb les llengües amb què conviu. De tot cor, no crec que la supervivència del castellà a casa nostra depengui, peremptòriament, de l'assignació d'una quota del cinquanta per cent, davant cap mena d'ofec remot practicat pel menorquí contra el castellà. Més tost a l'inrevés: el que cal és lluitar perquè el menorquí -que és la forma local de referir-nos al nostre pla català- ocupi el lloc digne, el lloc medul·lar en tots els àmbits. No ja per envair els espais de ningú, sinó pel dret a continuar existint de ple a ple. Vull dir per omplir-nos la boca de mots materns.

He escoltat egregis catedràtics de cultura castellana brandant que les llengües -com tampoc els territoris- no tenen drets, jurídicament parlant: que sols els éssers humans en tenen. En canvi, jo, palesament ignorant, crec el contrari. Si més no, els atribuesc el dret a existir, que és una noció ben propera a la idea del dret a la vida, i les llengües tenen vida... si no les maten. És així que, per mi, l'apostolat d'Ametller representa una defensa irrefutable i exemplar d'una llengua que no se'n surt de les regressions de Penèlope.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris