algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Els agrada prohibir

Si hi ha una cosa que encisa en grans dosis els que exerceixen el poder, que quasi mai són els que consta que governen, (allò que deia l'altre dia dels poders fàctics, recorden?), amem si mos entenem, és prohibir coses, imposar-ne d'altres, manyuclar les de més enllà, de manera que a l'hora del relaxament, poder arribar a pensar: avui he tornat a fer passar per carreró estret un bon percentatge de la ciutadania. Malgrat molt sovint, a l'hora dels discursos, sobretot ara, en campanya electoral, parlen de «l'Espanya plural», les llibertats individuals, diuen, i se'ls omple la boca de saliva. Prohibeixen molt, començant per les coses més petites.

Pluralitats? Sí, sols quan els convé. Prohibeixen, queden a pler i orgasmen com a rucs. Primer hauran prohibit fumar fins i tot als carrers de la ciutat, ja ho veuran vostès, però deixaran circular els autobusos de l'EMT amb el tub d'escapament de gasos de combustió en horitzontal, arran dels nassos dels biciclistes, dels motoristes, dels passejadors a peu, i tot plegat sense posar cap rètol ben visible que digui: anar darrere un bus és com si et fumassis tres paquets de 'Ducados', o: respirar a prop d'un bus produeix impotència, no això, no. I el que sí: dins el mateix vehicle públic: prohibit fumar, prohibit menjar i beure, prohibit utilitzar el mòbil, prohibit estar-se dret sense aferrar-te a part o banda, sí, sí, no t'ho recomanen, no: t'ho ordenen. I per conduir un cotxe, uf, a més del DNI i la llicència ad hoc al dia, l'original, tu, res de fotocòpies, bono, ulleres graduades de recanvi si n'ets usuari, cinturó de seguretat posat, no fos cosa et volguessis suïcidar estavellant-te amb l'opelet, tu, joc complet de bombetes en perfecte estat de revista i que no n'hi falti cap ni una, triangles reflectants homologats i a punt, guardapits «fosfi», també homologats, clar, que aquesta és una altra, que l'altre dia de pagès al passeig de Cala Gamba, entre els operaris que fan les obres de remodelació de la zona, els agranadors d'EMAYA, i un policia municipal motoritzat que passava per allà, tot plegat semblava un enorme camp de vinagrelles badades al solellet de febrer. Una monada. Em va fer recordar la pel·lícula: «La escopeta nacional», aquella d'en Berlanga, ostres, tanta homologació, de ver, que ben sovint quan penses malament, encertes. Tot plegat, però, és per protegir-nos, o per protegir les companyies d'assegurances, que per l'observat, deuen manar molt devers els llocs que prenen decisions, i es fan i desfan les lleis, les normatives, els reglaments. Tot i no comptar les prohibicions de baixa intensitat, que jo en dic, que semblen més pensades per fer la punyeta al personal que per altra cosa. Prohibir als padrins amb els néts donar menjar als colomets de la plaça d'Espanya o fer-te desconnectar el telèfon mòbil a les benzineres a l'hora de posar combustible, posem per cas, que semblen més fruit de les ganes de tocar els dallonses de qualque directoretxo general o caperrí de departament que altra cosa. Tot plegat ve a ser i conformar una mena de llibre d'estil d'obligat compliment. Indiscutible acatament està millor expressat. El llibre d'estil de la vida quotidiana. Els que col·laboram en premsa en solem saber una bona escapció, d'això mateix, paraula.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris