muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Les barraques cremades

La Carmeta és bona de localitzar. És l'única gitana dels encants de Barcelona que corda paners. A més a més, quasi sempre du una rosa de pedaç en el cabell, prop del pols, a la part esquerra. La rosa és d'un color indefinit, entre cafè amb llet i morat. Però altre temps va ésser vermella. «La portava la burriya», em diu. La burriya era una somera de pelatge gris, vella i escardalenca, que havia estat propietat d'un clergue de les rodalies de Palma. Frisava de desfer-se'n, el clergue, però no volia que acabàs en el carnatge. «Què fareu, amb ella, si la vos regal?», li va demanar a l'Antonio Cortés Maldonado, que era el cap de la tribu. «Hi colcarà per torns la nostra xicalla quan facem camí», li va respondre aquest. L'atzar, en infectar-se-li una ferida de la planta del peu dret, va fer que hi colcàs sempre la Carmeta. Coses d'infants: corria descalça per l'arena i una alena rovellada li va obrir el peu com si fos el ventre d'un d'aquells peixos que esbutzaven els pescadors. La Carmeta va patir febre alta molts de dies, i l'Antonio, per tal d'alegrar-la, va enflocar a la burriya un capell de palmes amb una flor vermella. Procedia de l'escena, aquell capell. El Manuel i la Remedios s'emportaren al campament un bagul ple de roba que trobaren entre les runes d'un teatre. Per la descripció que me n'ha fet la Carmeta, dels vestits, es tractava de vestuaris de sarsuela, no gaire adequats per dur pel carrer. Però ells, els gitanos, no tenien diners per vestir-se a la botiga. Si la quitxalla vestia pelleringos i anava descalça! La Carmeta em diu que arribaren a Palma per la tardor, procedents de València. Li deman quina tardor era, i em mira sense respondre. Hi ha llunyania en el fons dels seus ulls, res més. Què sap, ella, dels registres que tenim els paios per a controlar el temps. Tanmateix, he consultat els diaris i va ésser la del cinquanta-dos. El seu punt de partida havia estat Casas de Juan Núñez, a Albacete. Passaven una fam de caena, això sí que ho recorda. Els rojos, em diu que contava la gent que els havia tractat, mataven a trets els toros que pasturaven a les finques dels senyors, i les dones s'acostaven a la caserna amb l'olla buida i la tornaven plena. I els senyors s'enfadaren. De manera que en fugir els rojos, si els gitanos s'acostaven a les finques a demanar un bocí de cansalada o de xoriç, els amollaven els cans o el majoral els perseguia a cavall fent petar la llendera contra les pedres. Menjaven herbes, bullides o crues, els gitanos. I els majors tenien les dents verdes i grogues, com el bestiar. El vell més vell de tots, que era cec, va reunir els homes i els va dir que des de València podien traslladar-se amb vaixell a Mallorca. Ell l'havia recorreguda, a l'illa, quan no era un impedit, i sabia que en el rebost de les cases hi havia tallades i embotits de porc i que la benignitat del clima permetia collir les faves a començaments de febrer. I els homes el cregueren. El vell més vell de tots, el que era cec, va quedar-se assegut, arran de la carretera, amb una cassoleta amb aigua i una llesca de pa. Se'l menjava mullat al pa. Li inflava l'estómac i aconseguiria distreure la fam un dia o dos, els necessaris per a morir de debilitat. Els altres partiren. Eren quatre famílies en total, totes emparentades. Carmeta no sap com aconseguiren els diners dels passatges. «Degueren fer qualque pispeio», em diu, sense donar-li més importància. En arribar a Palma, s'instal·laren a una esplanada que hi havia a Can Pere Antoni. No tenia cap protecció, de manera que l'assolava el vent. Els grans aixecaren barraques amb fustes, cartrons i canyissos, mentre els infants recorrien la platja a la recerca de les fustes que la mar tornava. I encara que estiguessin xopes, amb una mica de benzina prenien tot d'una. Sempre hi havia foc, a l'esplanada. I una olla que bullia amb un tros de xulla o de galta de porc que els homes havien aconseguit a canvi d'estanyar una paella o cordar una olla amb filferro. «T'agradava, Palma?», li deman a la Carmeta. «M'agradava aquella platja que jo recorria damunt la burriya», em respon. I afegeix: «Però no hi tornaria!». Jo en sé el motiu. Una vetlada de novembre, quan eren entorn del foc, una brigada de policies municipals o de guàrdies civils, que això no ho he pogut esbrinar, va irrompre en el poblat amb violència, va destrossar les barraques i se'n va emportar tota la tribu cap al vaixell de València que era a punt de salpar. Carmeta havia tengut temps de recollir el capell de la burriya quan aquesta havia partit trotant, espantada. Encara en conserva la rosa. «Des del vaixell, vérem com les flames ho cremaven tot», em diu. I em diu ver. Els guàrdies calaren foc a les barraques i el fum degué arribar a la casa del Bisbe, on monsenyor Hervàs teoritzava sobre els Cursets de Cristiandat. No hi ha constància que fes arribar cap protesta al Governador Civil o a Capitania. L'assalt s'havia fet per ordre de l'Ajuntament. En aquells temps, era batle Joan Coll Fuster, un militar. Va ésser substituït, a la batlia, el mes següent. Tanmateix, dos anys després, el cinquanta-quatre, li seria concedida la Medalla d'Or de la Ciutat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris