algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Qüestió d'estratègia

Els que pensaven que l'intercanvi d'escrits entre Llorenç Capellà i jo acabaria en escenes de sang i fetge em sembla que quedaran decebuts. Com a mínim hi quedaran si jo hi he d'afegir cap gram d'impertinència no provocada. Ni un, si puc evitar-ho. Amb això vull dir d'entrada que em sembla del tot correcte l'article Mas i Vives, dos punts. No hi pos cap objecció. A més, jo també em vull sumar a la intenció de desfer malentesos. Per això, el primer que faig és demanar disculpes. De forma pública i amb sinceritat. En el meu article vaig deixar anar dos cops que Llorenç Capellà havia d'explicar quins interessos amagava amb la seva crítica, si se'n pot dir així, al comportament del Departament i dels Joves de Mallorca per la Llengua. Ara em sap greu d'haver-ho fet i no me'n sap de retractar-me'n. La meva petició responia a la sorpresa, jo també puc sorprendre'm, que una anècdota per a mi tan innòcua com la que provocava l'article Les rialles pogués encendre tantes d'alarmes com ell deia. Hi havia d'haver alguna cosa més que se m'escapava. D'aquí la meva pregunta. Em voltava pel cap una idea: qui llença trets a tot el que es mou, tard o d'hora acaba amb la caça. I crec que s'entén el que vull dir. No vaig voler posar-ho i vaig deixar la porta oberta perquè fos ell mateix qui ho explicàs. Els arguments amb què ara justifica el seu primer article em semblen de bona llei, i així ho dic. Puc compartir-los o no i puc discrepar sobre l'oportunitat del seu to, però això és un altre tema. Per tant, cap ombra de malentès. Fins i tot si hi ha cap frase esporàdica en la seva resposta que algun lector pot considerar enverinada, m'aprés a dir que jo no la percep així, en absolut. Cap al final de l'exposició Llorenç Capellà deixa anar la consigna de procurar «que un excés de zel no ens faci esser covards». D'acord. I si algú pensa que a mi l'excés de zel em fa esser covard, va a compte seu. I ara que ja he tancat el paràgraf que justifica aquest article voldria plantejar la qüestió de fons que hi ha rere els escrits d'aquesta petita polèmica. És la que fa referència a les estratègies més útils per contrarestar les actuals agressions a la llengua catalana i al procés de la seva normalització. En primer lloc, jo crec, i ho dic clarament, que en aquests moments n'hi ha, d'agressions d'aquest tipus. Però, també en contra del que algú pot pensar, el que desig més és que el Govern em doni raons per pensar que no és així. Això vol dir que m'ha de presentar mesures que tendeixin a augmentar l'ús social del català, tant a l'escola com a fora de l'escola, vol dir que el seu model de televisió autonòmica ha de fer cas del mandat «que el català n'ha d'esser la llengua usual», i vol dir que ha d'acceptar que la Universitat és «la institució oficial consultiva per a tot quant faci referència a la llengua catalana». I la llista podria continuar. És la llei que diu literalment que ha de fer això... i el sentit comú. Si de cas subratlper a tot quant faci referència a la llengua catalana. El text no pot esser més clar i no permet «lectures». O s'és analfabet o s'entén el que diu. Per tant, en contra del meu desig, el Govern no em dóna arguments per creure que no vol agredir la llengua i que vol respectar la legislació vigent. Per això ens hem de plantejar com responem. En aquest punt és on pot semblar que hi ha discrepàncies amb Llorenç Capellà. Tampoc no ho negaré, però em sembla que són poc importants. A mi una frase del tipus «les rialles -de qui sigui- no són les pròpies d'un poble en lluita» em sona a eslògan de la resistència francesa durant l'ocupació nazi. I les nostres circumstàncies no són les mateixes. No, no ho són. Però estic d'acord que la resposta social és la més important per salvar la situació. Per això vàrem formar part del grup d'entitats que va convocar l'Assemblea per la Llengua. Per això donam suport a la protesta dels professors de la Junta Avaluadora de Català. Sí, els donam suport i ells ho saben. No hi vull insistir. I també donarem suport a tots els col·lectius que pressionin perquè els nostres governants facin el que la llei diu que han de fer en matèria lingüística. I fins i tot donarem suport al Govern quan ho faci. No tenc cap problema per anunciar-ho i per defensar-ho davant els meus companys de Departament.

Potser també discrepam perquè pensam que hem de continuar anant a les reunions a què se'ns convoqui des dels organismes oficials i hem de votar segons la nostra consciència. Fent públic el nostre vot i els nostres arguments, si cal, però hi hem d'anar. No podem perdre l'oportunitat que això suposa. I no crec, de cap manera, que, ara i aquí, l'ètica civil es pugui oposar a l'ètica acadèmica, per dir-ho amb termes similars als de L. Capellà. No dic que no em vegi obligat a canviar d'opinió. És cert que catedràtics insignes signaren aprovats generals a l'època franquista en algun curs especialment marcat per les vagues. Ara bé, jo no em deixaria operar per cap cirurgià que hagués obtingut així el seu títol acadèmic. Mentre pugui, per tant, intentaré salvar la formació dels cirurgians. En resum, però, i em sap greu d'haver acabat l'espai de què puc disposar, jo crec que aquestes són discrepàncies menors.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris