nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:

Arruats de rues

Tenim la memòria tan magra que ens oblidam de coses que succeïren despús-ahir. Fa, com aquell que diu, tres dies que els carnavals, les rues i totes les manifestacions semblants estaven rigorosament prohibides, amb excepció de classistes balls de fresses celebrats en àmbits privats i amb gent d'ordre. De fet, més o manco simultàniament a tota l'Espanya que es despertava de la «modorra» franquista, va ser el consistori comandat pel socialista Ramon Aguiló el que recuperà part del que havia estat tradició. Ho hauríem de recordar per poder fer les anàlisis desapassionades que impliquin tenir present què representen aquestes festes, per què i qui les prohibiren i qui són els hereus dels porucs censors. No cal saber massa història per a reconèixer que els pobles vivien sota el jou dels poderosos, fossin representants de l'Església, dels senyors feudals, dels propietaris dels mitjans de producció o una mescla dels tres adaptada a cada lloc i moment. El carnaval representa la llicència per a una transgressió tan conjuntural i acotada en l'espai i el temps com necessària a l'estil de les vàlvules d'escapament de les maquinàries de gran pressió. La dictadura franquista tenia por de la llibertat, encara que fos momentània, i pànic de la crítica, per molt lúdica que es mostràs. Com hem vist aquests dies amb tot l'enrenou de la rua de l'escola de Son Sardina, el seus hereus, també. Per això, voldrien unes rues plenes de primaverals poriols -de disseny, si pot ser-, coloraines vestits -caríssims, per favor-, lluentes carrosses -més cares, encara- i tot allò que serveixi per a un entreteniment sense incórrer en el trist vici de pensar. En cas d'emergència i que la transgressió fos imprescindible, el canvi de sexe -groller, evidentment- és consentit com a prova irrefutable de les altes cotes de llibertat aconseguides (gràcies a ells, per a més conya).

Només ens faltaria que l'escola fos una bimbolla aliena al que passa al voltant. I, aquest voltant, a Son Sardina, és la tragèdia d'una agressió que es respira als carrers i a les cases, que afecta els pares, els fills i els sants esperits, si en queden. Els nostres fills no poden viure en diferit el que passa, com aquest nou model de censura nord-americà. Són part d'un indret i d'un moment de la història. Aquesta és la diferència entre formar ciutadans o només consumidors, que és l'estat més favorable als interessos dels que manen. Però educar no és repartir coneixements, sinó dubtes i eines per a resoldre'ls, i a aquesta escola ho fan amb excel·lents resultats. Cert que tampoc és el mateix educar que ensinistrar o adoctrinar. I que em molesta veure als alumnes de qualsevol escola desfilant en una manifestació conduïts pels seus mestres. Però una rua és una altra cosa, o ho hauria de ser. A més, té collons que la claca que celebra el retorn de la religió catòlica a l'escola sigui la que més crida contra el que consideren adoctrinament. I no m'estranya, si a la classe de catecisme li diuen educació...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris