algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Qüestió de vida (o mort)

L'any 1976 el famós arquitecte barceloní Josep Lluís Sert i López en un dels seus darrers viatges a Mallorca, on anys enrere havia construït l'estudi de Joan Miró, els periodistes li demanaren la seua opinió sobre la construcció d'una autopista que travessàs l'illa de cap a cap. Ho considerà un disbarat. A una illa -va dir- allò que importa és arribar-hi, però quan ja hi ets, no hi ha distàncies. Després l'arquitecte advertia als mallorquins no sols de la destrossa irreversible del paisatge que aquestes vies suposarien, especialment greus en un territori escàs, sinó també com, tot plegat, aquestes eren causa d'un increment del parc d'automòbils, del consum de carburants i de la contaminació de tot tipus. Per satisfer les necessitats de mobilitat interna, el que calia era un bon transport públic. És ver que Sert deia coses molt assenyades, però gens extraordinàries, perquè, com a personatge educat i cosmopolita que era, el que deia responia a un pensament àmpliament contrastat i racional. No debades, quan s'explicava així tenia ja setanta-dos anys, havia viscut i treballat força temps als EUA, on emigrà el 1939 en finalitzar la guerra espanyola, i per al govern nord-americà, precisament, havia realitzat una de les seues obres més famoses: l'ambaixada dels EUA a Bagdad (1955-60). Al cap i a la fi, Josep Ll. Sert era una persona liberal i culta; res a veure, doncs, amb els que per aquestes terres s'autoproclamen liberals i exerceixen, des del dogmatisme i la supèrbia insultants, de ferotges dilapidadors d'un país que, tal vegada, no es meresqui personatges tan sinistres. Ara aprofit per afegir-me de cor a la manifestació de dia 14. Com a ciutadellenc, m'espanten les intencions destructores de territori que han planejat al meu poble els mateixos senyors de la política i de l'economia insostenible, i la solidaritat que vull manifestar amb els mallorquins que se senten agredits, em fa por que no estaré gaire a demanar-vos-la per als menorquins, que, malgrat el PTI del CIM, ens podem trobar aviat en semblants circumstàncies. Per exemple, ja els ganivets s'esmolen per començar a destrossar la badia i el port de Ciutadella. Sí, el mateix port petit i pintoresc, que suara s'exhibia a Madrid com a reclam turístic per mostrar la imatge diferenciada, és el que pensen malmetre per sempre, i ja es vol barra (que no «dic», o sigui que no braç-exterior a la badia ciutadellenca) I la planta dessaladora, i els vials costaners, etc. Cert, també hi hagué, temps era temps, un director general de Costes, a un govern de la UCD, que a la vista dels desastres ocasionats pels ports esportius a la costa peninsular mediterrània, va exclamar: -Cap més, mai més! (Naturalment, va ser cessat al cap de poques setmanes). Tal volta, l'interrogant polític primordial sigui: com vivim i com volem viure? Segurament, hauríem de demanar-nos com el savi romà si no és que amb l'excusa de defensar una manera de viure no ens estam carregant les nostres mateixes bases vitals: Et propter vitam vivendi perdere causas, o quelcom així, que el meu llatí ja fluixeja. Una paradoxa sagnant la trobam en els accidents mortals, que lluny de minvar sembla que augmenten. En xifres aproximades, cada any a la Unió Europea moren més de quaranta mil persones i un milió set-centes mil pateixen ferides en els anomenats «accidents de circulació», principal causa de mort entre els 14 i els 25 anys. I si aquesta era la desena causa de mort el 1998 a tot el món, ara es pensa que el 2010 esdevindrà la tercera causa de mort i incapacitat. Una de cada tres persones patirà danys per aquest motiu al llarg de la seua vida. Les estadístiques diuen que el segle passat van morir aproximadament trenta milions de persones (entre automobilistes i vianants) i centenars de milions van patir ferides. Poques són les setmanes que la premsa balear no ens informi d'alguna desgràcia a les carreteres. És un problema de seguretat, clar que sí; però mai no hauria de ser una excusa per postular la creació d'autopistes o autovies. Seria una hipocresia tremenda, que una persona seriosa no pot acceptar. Tampoc no és de rebut que la diputada Cabrer en un moment d'eufòria s'entusiasmava davant la possibilitat de poder anar d'Inca a Manacor a 180 km/h. Vull pensar que no ho va dir a consciència, però com traeix el subconscient, eh Sr. Freud? Mai no he entès que si és prohibit circular a més de 90 km/h per les carreteres de les nostres illes, gairebé siguin excepció els vehicles que no sobrepassen aquesta velocitat. Durant la campanya electoral de l'any passat, vaig sentir el candidat del PP al Parlament, Sr. Seguí, per Ràdio Popular de Menorca criticar els candidats del Pacte de Progrés per no haver acceptat el Pla de Carreteres que volia per a les Illes el Ministeri d'Àlvarez Cascos: la seua promesa electoral era, si no record malament, una autovia de quatre carrils... per als 45 km de Menorca. Aquell mateix capvespre jo havia conduït de Maó a Ciutadella, procurant de no passar dels 90 km/h autoritzats i m'havien avançat força cotxes a una velocitat molt més gran de la permesa: tenc sospites que més d'un dels qui m'hi avançà, fos estat dels qui reclamen / prometen l'autovia, car no en tenen prou amb uns quants raonables desdoblaments i millorar-ne la seguretat. És sabut que en campanya els polítics van molt accelerats, però què volen que els digui... Són accidents, esdeveniments que mai no desitjaríem , però que «naturalment» formarien part de la quota d'atzar que és present en la vida moderna? Doncs, miri: no. Hi ha els excessos de velocitat i els conductors sense-seny; però hi ha molt més. Es maquillen els interessos poderosos de les empreses constructores, dels fabricants d'automòbils i de les companyies petroleres, la manca d'inversió en transport públic i, a més, un dels aspectes pitjors del consumisme: la destrucció de l'altre i d'un mateix. La cultura de l'automòbil té les seues arrels en les formes de vida, en els hàbits, en els desigs, en les necessitats i en la mercaderia consumida. No es tracta de caure en posicions apocalíptiques, encara que estadístiques mà la situació és prou tràgica. No es tracta de plantejar, com fa el govern populista, l'opció: o aquest pla de carreteres o res, és a dir, el caos. Però sí que es tracta de recuperar, més prest que tard, la inquietud i la voluntat política d'incidir en la qüestió vital: com vivim i com ens des-vivim. Fins a la mort.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris