algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

De la dificultat de trobar una tomba definitiva

En literatura -a mi m'agrada més parlar d'escriptura- una cosa és tenir ofici i una altra tenir coses per dir, tenir idees, tenir una experiència per transmetre, tenir substància. Si aquesta contraposició ofici/contingut és prou clara, no ho és tant que una d'aquestes realitats, un d'aquests pols, sigui allò més desitjable i l'altre allò menys apetible o abellidor. Vull dir que l'ideal més aviat deu ser reunir una combinació de les dues qualitats. Tenir coses a dir, certament, és molt important però també ho és saber-les expressar amb alguna facilitat. La facilitat d'expressió, la facilitat d'escriptura, poden portar o dur l'autor ben enfora. Tanmateix, tenir continguts, tenir judicis de fet o de valor per transmetre és també fonamental. Una transmissió amb poc contingut no té gaire sentit, resulta fútil. Però ser un bon transmissor també és important, perquè si no una part del missatge es pot perdre.

Per descomptat, en el cas de la narrativa, l'ofici té molt a veure no sols amb el maneig de la llengua sinó també amb la capacitat fabuladora, la capacitat d'imaginar i confegir trames i arguments més o manco versemblants i complexos, capaços en tot cas de captar i mantenir l'atenció del lector.

Aquestes consideracions semblen del tot pertinents si un es proposa cridar l'atenció sobre un dels llibres més peculiars de l'opus de Joan Perucho, l'escriptor que va topar-se amb el mur -per a utilitzar la imatge del poeta sinerenc- fa poc més o manco un any i que ens ha deixat una abundosa i variada bibliografia. Es tracta d'El Baró de Maldà i les bèsties de l'infern (Barcelona, Columna, 1994), un llibre que no vaig escometre en el seu moment però que sempre havia volgut llegir i que ara, finalment, acab de fer-ho.

Hem de començar per reconèixer que la inventiva fabuladora -productora de realitats fabuloses- va ser tal vegada la característica més marcada de tota la producció literària de Joan Perucho. Aquest escriptor de vocació i jutge de professió fruïa d'allò més inventant-se tota mena de realitats fantàstiques: animals, personatges, geografies, bibliografies, doctrines, el que fos. Però el que caracteritza especialment El Baró de Maldà i les bèsties de l'infern és una insidiosa i perversa combinació d'elements històrics amb circumstàncies del tot imaginàries. En aquesta curiosa nouvelle, Perucho comença fent-nos una petita exposició de la vida i obra del seu protagonista principal -en vida i ja difunt-, Antoni de Capmany i de Montpalau, com a màxim exponent de «la recuperació de la historiografia catalana pel que fa a la història del país, que per això és un antecedent de la renaixença... però en canvi no representa la represa literària» perquè aquest personatge no creia en l'aptitud del català per a la seva reutilització com a llengua literària. Fins i tot ens dóna la biobibliografia establerta al seu moment per Antoni Comas sobre aquest predecessor de la Renaixença. Però ben aviat passa a parlar-nos d'un estrany present que un Marquès de Ciutadella, un amic del Baró de Maldà, li va fer a aquest: no gens menys que un homúnculus o homuncle alquímic, Zohar de nom i eminent llatinista per més senyes, el qual hauria estat el vertader autor del famós Calaix de sastre.

A partir d'aquest moment, l'anar i venir de l'erudició històrica a l'erudició inventada i esbojarrrada és un joc constant i el teló de fons dels avatars de les despulles mortals d'Antoni de Capmany, que va participar en les Corts de Cadis i va morir en aquesta ciutat el 14 de novembre de 1813. Enterrat originalment en un nínxol comprat pel seu fill, el 1854 va haver de ser canviat a un altre -per compte de l'Ajuntament de Cadis- per l'estat ruïnós que presentava el primer. La notícia d'aquesta circumstància havent arribat a Barcelona, va provocar que el mateix any les forces vives de la metròpoli decidissin traslladar per via marítima aquestes restes fins al cap i casal. Així es va fer amb un extraordinari cerimonial però amb la peculiaritat de ser dipositades provisionalment primer a la parròquia de Sant Josep i després, sempre provisionalment, a l'Arxiu de les Cases Consistorials de Barcelona.

La molt detallada descripció del solemnial darrer trasllat, amb la transcripció de diferents discursos i poemes en honor del prohom -amb les concurrents divertides invencions de diverses anècdotes imaginàries- és, sens dubte, el plat fort del llibre. Però es tracta de molt més que d'un pur divertimento. Perquè es produeix també la denúncia punyent del resultat final de tota la història. Actualment no se sap on descansen les despulles d'Antoni de Capmany. Ni tampoc -per a més inri- les de Bonaventura Carles Aribau, l'autor de l'oda «A ma Pàtria», el text que és considerat la gran fita inicial de la Renaixença.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris