muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
14°

El món dels «pasiegos» de Cantàbria

El darrer film de Manuel Gutiérrez Aragón, La vida que te espera, ha tret a la llum les formes de vida d'un grup humà, enquistat dins l'Espanya profunda, que ha romàs gairebé invariable durant moltíssims anys. Es tracta dels pasiegos, o cuervaneros, o chátaros, o chatarucios. Aquest poble marginal habita tres viles de la Vall de Pas: Vega de Pas, San Pedro de Romeral i San Roque de Riomiera, en un racó de la muntanya, al nord de la Serra Cantàbrica i prop dels rius Miera, Asón i Luena. Foren convertits pels jesuïtes durant el segle XVI, perquè pesava damunt els 4.000 habitants de la zona la discriminació pròpia de les «races maleïdes», emparentant-los vagament amb els morescs o els jueus. Un mínim d'observació a la llum de l'antropologia social, demostra que la prevenció troba base en una forma de vida diferent, condicionada per una climatologia abundant en pluges, neus hivernals, l'elevació dels llocs on viuen, la dispersió i el nomadisme, amb la família i les vaques, de cabana en cabana. Encara avui, la majoria d'ells viuen dedicats a l'explotació del bestiar vacú i comercien amb la llet, el formatge i la mantega a les fires agropecuàries de la contrada. El seu estil de viure no ha variat gaire al llarg del temps i constitueixen una curiositat antropològica poc contaminada pels canvis que han imposat les noves tecnologies. Na Fiona Campbelha anat a veure La vida que te espera i diu que li ha semblat percebre en la intenció del director deixar assenyalat un punt d'evolució d'aquest estament marginat i marginal, comparable en algunes coses als vaqueiros asturians, els agotes navarresos o els maragatos d'Astorga.

-Són grups pàries -em diu- que alguns antropòlegs, com Carmelo Lisón Tolosana, han estudiat posant l'accent en algunes constants que els identifiquen, com és el fet d'haver viscut sempre en zones de cultura agrícola i ramadera. Ocupen uns territoris que no passaren d'hora per la industrialització ni per l'evolució social procedent del turisme.

-Ja ho entenc. O sigui que un medi geogràfic és causa d'una manera de viure i origina a la llarga una subcultura.

-Aquesta seria, a grans trets, la base de la pel·lícula de Manuel Gutiérrez Aragón.

-D'aquest director, que és aproximadament de la meva edat, m'impressionà en el seu moment, devers el 1977, Camada negra, una introspecció en els racons més secrets de l'extrema dreta que encara tenia vigència dins Espanya.

-No hi ha dubte que la seva obra ha anat perfilant una intencionalitat sempre pròxima a l'anàlisi política. Ja quan aprofundia en la violència i el fanatisme, va fer unes declaracions que encara tenen vigència: «La primera cèl·lula de l'Estat és la família, i si l'Estat, per definició, és opressiu, la família és igualment opressiva. La primera cèl·lula opressiva de la societat és la família».

-Amb La vida que te espera, però, passa revista a un món en vies d'extinció, com és el dels pasiegos, a través de la voluntat de donar a conèixer un factor del tot distint.

-Aquesta temàtica pot causar impacte a la «Berlinale», el Festival de Cine de Berlín.

-Sens dubte. És la sisena vegada que aquest director competeix i crec que, juntament amb els actors Juan Diego, Marta Etura i Luis Tosar, ofereix un producte que com a mínim pot sorprendre.

-Un «thriller rural», ha dit algun crític d'aquesta pel·lícula.

-Sí, però amb pujades i baixades que dificulta el seu encasellament. El plantejament inicial és esplèndid en la narració d'un món antropològic i primitiu, qualitativament molt allunyat de la civilització. Una vida rural semblant a la del Pla o el Raiguer mallorquí durant els anys 40. Després segueix una tònica més coneguda de suspense amb el clàssic truc de desviar la sospita d'un assassinat. Potser en aquest punt la pel·lícula baixa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris