nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Senyor Mas i Vives, dos punts

Senyor Mas i Vives, dos punts. Així, amb dos punts, grossos com a botons, començaven les cartes, temps enrere, tant el pare que escrivia al fill que era a l'Àfrica fent el servei militar com el senyor que comunicava les noves familiars al parent d'Amèrica. Després de posar els dos punts, l'escrivent feia un recés i aprofitava per contemplar la ratlla escrita i totes les que li quedaven en blanc. Hi havia quelcom de transcendent en els dos punts. A posta n'he fet ús, perquè allò que li vull dir, si no transcendent, ens pot servir per desfer malentesos. Miri, senyor Mas: mai no he dubtat de la seva salut mental. Li ho confirm, tot i que ho vaig deixar clar a l'article que vostè cita. Escric: «Fins i tot si el que riu és una persona tan assenyada (no té res a veure amb Jordi!) com és Joan Mas i Vives». Vostè té fama d'assenyat i competent, i no seré jo qui posi en dubte ni una cosa ni l'altra. Com tampoc no hi pos, en dubte, el catalanisme de Joves de Mallorca per la Llengua, encara que vostè deixa entreveure que he comès aquesta iniquitat. Allò que faig, és expressar la meva sorpresa davant les rialles, de vostè i d'ells, en sengles actes en què figurava el Partit Popular com a interlocutor i l'ús social de la llengua catalana com a punt de desavinença. Li cont una anècdota de fa anys i panys, però que em va quedar gravada a la consciència. A posta la repetesc sovint. Maria Aurèlia Capmany, des de la seva autoritat de lluitadora a favor de mil causes justes i d'escriptora reconeguda, va esbroncar un jove lletraferit que acabava de confessar-li que res no el podia sorprendre a la vida. «Això vol dir que ja ets mort», li va respondre Aurèlia. I a continuació li va cantar les veritats. Segons la il·lustre escriptora, mai no s'ha de perdre la capacitat de sorpresa, perquè la sorpresa implica capacitat d'indignació, de joia, etcètera. Insistesc, les rialles del senyor Mas i Vives i dels Joves de Mallorca per la Llengua, a les reunions respectives, em provocaren sorpresa. D'altra banda, la sorpresa inicial va ésser substituïda per la preocupació que em provocava la possibilitat que aquelles rialles fossin l'expressió d'un conformisme històric que ens repica a cau d'orella allò de «fins aquí podem arribar» o «hem arribat fins allà on ens deixen». D'aquesta manera, com que el camí s'acaba, tots conhortats, si no contents, i a berenar d'ensaïmades calentes. No faig cap acusació, i menys la puc fer a gent que molt possiblement ha fet per la llengua més que jo. Em limit a reflexionar en veu alta. Des de la mort de Franco ençà, la llengua catalana ha guanyat petits espais de normalitat. Ho reconec. Però, no se'n podien avançar més? Potser sí. Ben segur que sí. Passa que l'esperit d'humilitat d'aquelles persones que celebraven el fet d'haver aconseguit permís per a publicar un llibre en català l'any cinquanta, és el mateix que presideix les reivindicacions que s'han plantejat en la democràcia. I això no ho entenc ni poc ni molt. La filosofia de Moll, concretada en aquella frase que diu que hem d'ésser com la gota d'aigua que colpeja la roca, és vàlida per als temps obscurs de la postguerra i del franquisme. No per ara. Actualment, l'empra Miquel Melià. Moll, cas d'ésser entre nosaltres, segur que empraria altres exemples. És cert que tots els avanços que hem assolit en normalització lingüística s'han aconseguit mitjançant el pacte i l'exigència moderada. Però també tenc la impressió que a través de la humilitat, la reverència i la rialla, estam perdent el tren que ens condueixi a ésser ciutadans normals d'un país lliure. No ho dic per dir. A més de vint anys de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, encara no puc tenir la garantia que a un botiga qualsevol m'atenguin en català. Idò bé, per escarni de tots, el senyor Matas considera que el bilingüisme ha anat massa enfora i proposa, des de la tribuna del Club Siglo XXI, criminalitzar el català i el catalanisme. És a dir, que tornam enrere i enrere. Vejam, senyor Mas. Estic convençut que vostè s'adona que el Partit Popular, a partir de les eleccions del maig passat, va establir dues prioritats de govern. L'una era derogar l'ecotaxa, cosa que ja ha aconseguit. L'altra, desprestigiar la llengua catalana i reduir-la a l'ús folklòric. N'hi ha prou, per a comprovar-ho, repassant les declaracions que al respecte han fet Jaume Matas, Joan Flaquer, Rosa Estaràs, Francesc Fiol, José María Rodríguez, Maria Salom, etcètera. Vostè mateix, senyor Mas, a l'article que dóna peu a aquesta resposta, fa referència a la mala fe del Conseller Fiol quan pretén retallar les atribucions de la UIB en matèria d'assessoria lingüística. I afegeix, senyor Mas, que el Departament de Filologia Catalana i la Conselleria de Cultura no estan d'acord sobre «la posició social que aquesta llengua (la catalana) ha d'ocupar aquí i ara», ni en el fet de «reconèixer-li el dret a la subsistència». Aquesta és la cosa. Vol dir, vostè, senyor Mas, que allò que pretenen el senyor Fiol i el Govern Matas és la mort de la llengua catalana o la seva reducció a l'estat agònic? Ho digui clarament. Vostè sap que és així, de la mateixa manera que ho saben els components del Departament que dirigeix. I ho sap, també, moltíssima de gent, entre la qual es troba el professorat de la JAC que, sense corregir els exàmens, va aprovar tots els que es presentaven a les proves d'accés al nivell C. Foren, aquests examinadors, radicals? No, senyor Mas, foren coherents. Haurien pogut signar un manifest en protesta per les mesures que pensava adoptar la Conselleria en matèria d'ensenyament de la llengua a les escoles, i és possible que el Conseller hagués acceptat rebre'l en mà, al manifest, per tal de fer-se, tots plegats, una foto. En canvi optaren, com em deia un conservador distingit, per provocar l'escàndol. Sí, sí, l'escàndol. Aleshores, beneït escàndol! Amb la seva actitud aconseguiren mobilitzar uns sectors amplis de l'opinió pública, en contra d'unes mesures restrictives i degradants. De manera que, si la Conselleria torna enrere la seva proposta inicial o la suavitza, serà d'ells, d'aquests professors de la JAC, el mèrit principal. Vostè els ho reconeix, és evident. Però tot seguit els esmena la plana. Ha escrit, concretament, que «tot i expressar la nostra solidaritat amb els examinadors de la Junta, vàrem defensar que els exàmens fets s'havien de corregir i havien d'ésser qualificats...». Qualificats, per a què? No l'entenc, senyor Mas. O l'entenc a través de la seva rialla. Vostè recorda perfectament que en els anys de la dictadura, quan per raons polítiques se suspenien les classes de manera indefinida, molts de catedràtics, d'un rigor intel·lectual inqüestionable, donaven un aprovat general perquè entenien que, en circumstàncies especials, les raons de tipus ètic han de prevaler per damunt les acadèmiques. Entén el que li vull dir? Veritat què m'entén? No pretenia, a l'article titulat «Les rialles», fer burla de vostè ni de ningú altre. Simplement volia avisar del risc que comporta fer la farina blana. Dit en paraules més planeres: procurem que un excés de seny no ens faci ésser covards. Això és tot, senyor Mas i Vives. Crec haver donat resposta al seu article. Tanmateix, m'ha deixat amb un dubte. Per dues vegades parla dels interessos inconfessables que jo defens. I quins són aquests interessos, senyor Mas? «Difama que algo queda», diuen els castellans. Si en sap algun, d'aquests interessos, ho digui. Li ho agrairé.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris