algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
13°

El risc laboral dels ensenyants

Ara ja no és com altre temps. Per als de la meva generació, un mestre o un professor (bo o dolent, comprensiu o injust), era algú que ens imposava un respecte grandiós, sentiment en el qual es mesclava la por, la jerarquia, el sentit de l'autoritat i l'educació rebuda en l'àmbit familiar. Jo podria contar moltes coses perquè vénc d'una família en la qual n'hi ha haguts molts, de docents. I d'ells vaig rebre, tard o d'hora, la mica de passió pel coneixement que encara avui em dura. El fet, però, és que d'uns dotze anys ençà, la situació del col·lectiu d'ensenyants es troba sotmès a un fatal procés de decadència que molt sovint els fa maleir la professió triada. Ha esdevingut complicat, i molt, haver-se de guanyar les garroves de darrere una taula, que està damunt una tarima, amb la pissarra com a eina de treball. Són moltes les professores i són molts els professors d'Institut de la CAIB que conten i no acaben les seves desventures i el calvari quotidià que viuen dins les aules amb els seus alumnes. Segons ells, ja el de menys és la manca d'atenció a l'hora de les explicacions, un fenomen que ja no és minoritari, propi d'aquells pocs dobles sisos de sempre, maleducats per les causes que siguin. No, ara el professorat s'enfronta amb una veritable crisi d'autoritat i de respecte que segurament no té precedents semblants en la història de la instrucció pública a Mallorca. Els alumnes fan el que volen dins la classe. Els professors estan sovint atemorits per les amenaces. I els resultats estan a la vista: durant l'any passat, 990 professors d'ESO han hagut de demanar baixes per motius psicològics. La depressió, l'ansietat, els trastorns afectius bipolars i, en menor quantia, l'agorafòbia, figuren a la informació procedent de la Conselleria de Cultura, segons informava no fa gaire el company Biel Moll. «El Xoco», que féu la llicenciatura de la presó estant, a través de la Universitat a Distància, finalment s'avé a explicar els motius pels quals mai no ha volgut dedicar-se a la docència.

-De cap manera -diu-. O no veus que aquells xitxarel·los em cercarien la perdició?

-Segurament tens raó. Jo mateix no sé què cony faria, si m'hi trobàs. Perquè tenc amics que fan de professors, tant a Palma com a pobles, i estan desesperats, a punt de tirar la tovallola.

-Ho crec. Les passen de tots els colors: insults, amenaces. De vegades li mostren al professor un trinxet o una navalla.

-Hi ha pasta per tenir la sang cremada.
-I socarrada també. Que et tutegin ja és el de menys, perquè, a més a més, fan de tu pica de porc i empren un llenguatge que ni tan sols jo conec, actualment.

-L'argot és una modalitat que canvia cada cinc anys, Macari.

-Idò per això. La majoria de professors es fan el sord. Deuen veure que la nova situació social té les arrels posades en un conjunt de factors socials i familiars de molt mal combatre.

-Però, quan no funcionen les tècniques de comunicació i convivència per poder exercir amb ordre el propi treball, què pot fer, el pobre professor?

-El que fa. Va al metge de capçalera o a l'especialista i es treu una baixa de quinze dies.

-I si no n'hi ha prou?
-Se'n treu una altra i una altra.
-Malament rai. Segurament aquí, més que no mà de metge, es fa necessària alguna cirurgia de ferro.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris