nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Cinc minuts

Ja fa una partida d'anys, en els inicis de la transició, uns coneguts meus es varen veure involucrats en un incident notable i sorprenent. Resulta que en un viatge havien conegut una parella d'americans del nord amb els quals varen fer una certa amistat, suficient com perquè els americans visitassin els meus coneguts a Barcelona, ciutat a la qual vivien. En el decurs de l'estada, els amfitrions varen convidar els seus hostes a anar al cine a veure una pel·lícula del nou cinema espanyol, el qual -convé recordar- estava certament amanit d'allò que va ser anomenat «destape» fruit i, en certa manera, mostra dels incipients aires de llibertat que suposadament començàvem a olorar després de dècades i dècades d'una censura absurda i tot sovint ridícula. Sembla que la pel·lícula era d'aquestes amb un «destape» generós de tal manera que els americans, més enllà dels possibles valors intel·lectuals i d'altre tipus que la pel·lícula pogués tenir, es varen enutjar d'allò més amb els meus coneguts perquè els havien duit a veure una pel·lícula que, segons els seus estàndards, era més propera a la pornografia que a una altra cosa. Sembla que va anar gros, tot i que no va arribar a incident diplomàtic, però els amfitrions varen haver de fer mans i mànigues per tal de convèncer llurs convidats que allò era habitual per aquestes contrades i que calia molt més per tal que una pel·lícula fos considerada com a pornogràfica. No sé si l'amistat entre els uns i els altres s'ha mantingut, però jo diria que no, ja que crec que tot i que els ofesos aparentment varen acceptar les explicacions, la relació durant els dies que faltaven de l'estada va ser més aviat freda.

Estic ben segur que, avui, després del rebombori que s'ha armat pel pit -més que res el mugró- que va mostrar la Janet Jackson mentre cantava en el descans de la Super Bowl, qualsevol persona amb dos dits de front s'hauria guardat de convidar una parella d'americans a veure una pel·lícula en la qual hi pogués haver la més petita exposició de pell humana, més enllà del que els estàndards americans permeten. Els quals, sigui dit de passada, no són obstacle per tal que escenes de sexe o de violència -això sí, sense mostrar més del que toca- no siguin moneda de curs habitual en tota casta de pel·lícules americanes sense que ningú faci veure que s'hagi enfadat. Tanmateix, hi ha veus que parlen d'hipocresia i de les rialles que fan als europeus el que unes imatges a la televisió com les de la Jackson hagin escandalitzat com ho han fet, però això no haurà estat suficient per tal que s'hagin desenterrat -de forma fefaent- antics mecanismes de censura per evitar incidents com aquest.

Uns mecanismes que ara mateix es veuen afavorits per les possibilitats de manipulació que les tecnologies digitals posen a l'abast d'aquells que ens volen protegir d'imatges tan crues com les del mugró encerclat per un sol de llauna i, per contra, els deixi ben indiferents les imatges sagnants de conflictes com el d'Iraq o l'etern de Palestina, unes imatges que, com les del mugró, també ens arriben a casa a l'hora de dinar o de sopar per tal que tota la família les pugui veure i assaborir conjuntament i de cop. En resum, que això de fer un bucle de cinc minuts per evitar inconveniències -visuals o sonores- sembla que s'ha tornat a instal·lar com un costum, així que, per exemple, a la propera cerimònia d'entrega dels Oscar també serà emprada. Una tècnica que és molt vella ja que també crec recordar que va ser emprada per retransmetre la tornada del president Tarradellas a Catalunya ja fa molts d'anys, si fa no fa, la mateixa època de l'incident dels meus coneguts amb els seus amics. Segurament ara tocaria maleir la censura i tots aquells que la demanen, la propicien o la practiquen, però seria injust. Gràcies a la tasca de censors hem estat obsequiats amb moments inoblidables com l'incest amb el qual es va convertir -per obra i gràcia del doblatge censor- la infidelitat central de la trama de «Mogambo». O l'impagable «mènage a trois» final de la «Viridiana» de Buñuel, obra també de l'inestimable afany de protecció del censor de torn. I és que ja ho diuen: una mà renta l'altra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris