algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La prejubilació i el prejubilat

Mentre encara estava en actiu a l'administració local (prèviament havia passat per la central i l'autonòmica), vaig observar en els darrers temps que em trobava pel carrer molts antics companys d'una primera col·locació que vaig tenir en una empresa bancària. Gent de la meva edat, any envant o any enrere que, per comptes de fitxar a cop de despertador i seure a una taula movent assumptes crematístics, caminaven sota el sol o feien tertúlia a les terrasses. Em contaven que l'empresa tendia a prejubilar els empleats poc abans dels 60, en condicions excel·lents. Partien amb el 100% del salari o amb una forta quantitat negociable, d'acord amb els anys de treball a la casa. Així fou com vaig començar a veure la geografia urbana poblada per amics i coneguts, amb xandall, vestit esport o d'altres com sempre, amb americana i corbata, que disposaven lliurement del seu temps per fer el que volguessin o per no fer res, escoltar el silenci i contemplar, amb gest beat, el pas del temps a través del declinar constant de la llum cap a la fosca. Per circumstàncies diverses (jo anava regit pel Dret Administratiu, una cosa tenebrosa que inventà Max Weber), m'he trobat als 60 en les mateixes circumstàncies. He pogut «triar» anar-me'n, perquè la meva «empresa» no fa reduccions de plantilla per renovar-la amb treballadors més joves, contractats a més baix preu. D'altra banda, la inèrcia de l'Administració, unida a l'utilitarisme dels polítics que per torns la comanden, m'havia demostrat amb escreix tot el que podia esperar. Llargs anys a departaments de cultura i el pas per un gabinet de premsa, donen per escriure belles pàgines. Potser les escrigui un dia, quan m'acabi de convèncer del misteri de la Santíssima Trinitat. Ara, però, «El Xoco», un al·lot que està al dia, em ve a contar que, tant a Espanya com a d'altres països europeus, predomina la tendència a prolongar la vida laboral dels treballadors.

-Tant per bé com per mal -li dic- a mi sempre em sol tocar anar contra la Història. He observat les recomanacions de la Unió Europea i els acords del Pacte de Toledo i està ben clar: volen allargar el temps d'activitat per poder mantenir el sistema de pensions.

-I els sindicats d'Europa posen el crit en el cel. Jo quan hi pens, crec entendre que de manera paral·lela s'haurien de vertebrar mecanismes de promoció més racionals.

-Sens dubte. Cal una valoració relativa a un treball concret, i no exercicis de coneixements aliens a la feina que un fa. Això sense entrar en el malbaratament de recursos humans que representa menysprear el bagatge d'experiència en el treball.

-Un informe del Consell Econòmic i Social diu que cada any, unes 50.000 persones, d'entre 50 i 65 anys, passen a formar part dels que cobren i no fan feina. De manera coercitiva, si convé. Per al qui no ho accepta, hi ha amenaces d'acomiadament, trasllats, pas a ocupacions menys qualificades, minves de salari en la part variable, etc.

-Sé de què xerres. Entre els 16 anys i ara mateix, que no he aturat, he tengut el plaer immens de conèixer una mica de tot això que em contes.

-És la sal de la vida, dins la recerca de la identitat que segons diuen dóna el treball.

-Una mica salada i coenta, de vegades. Sobretot, quan cau damunt nafres obertes. Però tot té la seva part bona, qui ho dubta? Jo mateix, sé cert que als 60 no estic tan desgastat com ho estaria als 65, si he d'escoltar altres companys, aquests de l'Administració mateixa, amb el pa que ara s'hi dóna. I pel que fa al treball, jo sóc dels que continuaran en el solc, mentre n'hi hagi.

-Déu vulgui que algun dia es compleixi el mandat constitucional que comença dient: «L'Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals...»

-I acaba: «...amb submissió plena a la llei i al Dret». Amén.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris