algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
17°

Com el «Maura, no» el «Bush, no»

Idealment, tot programa polític s'hauria de definir en termes positius, en base d'afirmacions, per aquelles metes a les quals es vol arribar i pels mitjans concrets que es volen utilitzar per a aconseguir tals objectius. Naturalment, proposar-se aconseguir l'objectiu A suposa de qualque manera, automàticament, descartar l'objectiu B, políticament parlant, i si ens referim a finalitats programàtiques fonamentals, que sempre resulten incompatibles amb les de les forces adversàries. Però sempre resultarà més raonable i positiva la consigna «Volem A» que no la pancarta «No volem B». Val a dir que la lluita política sempre serà socialment més favorable i constructiva quan es fa o es realitza a favor que no quan es mobilitza o es prova de mobilitzar la ciutadania en contra de. La primera fórmula sempre serà més racional. Les pugnes o les campanyes en contra de fàcilment poden degenerar i resultar disfuncionals pel conjunt de la societat.

Tanmateix, si ens fixam en el que està passant en els inicis de les eleccions primàries dels EUA, observarem que és possible que el factor que estigui potenciant més l'eventual candidatura de John F. Kerry (un altre J.F.K, i també de Massachusets!) per a enfrontar-se amb George Bush en les pròximes eleccions presidencials siguin les ganes que té bona part de la ciutadania nord-americana d'alliberar-se d'un mandatari que inspira o provoca tantes reserves i prevencions. Realment, el que sembla que s'està imposant en l'opinió pública dels EUA és el «No a Bush». Al candidat que hagi de representar els demòcrates pareix que se li requereix, més que cap altra cosa, que sigui capaç de guanyar les eleccions i fer fora a l'exgovernador de Texas. Així, més que d'elegir un nou president es tractaria de no reelegir el tan censurat George W. Bush. Aquesta actitud o aquest estat de l'opinió pública tal vegada podria simplificar i abreviar massa el procés de selecció entre els candidats demòcrates però es veu que el sentiment col·lectiu preponderant no afavoreix una tria més assossegada, realitzant un debat més ampli respecte a les capacitats i qualitats dels diferents candidats.

Per descomptat, George Bush no és cap gran estadista; de fet, no és gaire cosa més que una imatge, que una bandera, però una bandera que ja ha mostrat o demostrat ben clarament que és empunyada i enarborada decididament -gairebé podríem dir impúdicament o cínicament- pel sector més conservador, més ultra, del partit republicà. I el que és ben curiós és que la personalitat d'aquest líder de segona -una personalitat de ninot, entre cowboy i milionari texà, pugui haver estat trobada palatable, acceptable o fins i tot atractiva, per la majoria de l'Establishment nord-americà. Perquè no deixa de ser realment curiós que fins i tot John F. Kerry, el senador demòcrata que té bastants de números per a ser el seu oponent en les eleccions de novembre, hagi declarat, en una entrevista que li ha fet molt recentment el seminari TIME: «I like him very much personally», «m'agrada molt com a persona (!)». Tot afegint encara: «És molt simpàtic, molt ben plantat, molt bona persona. La gent s'ho passa bé amb ell. És una persona agradable, divertida. No estic d'acord amb ell sols pel que respecta a la seva visió de les coses i on vol anar».

Amèrica, els EUA, definitivament, no són Europa. Hi ha una fossa o un fossat polític, cultural i polític. Si des d'Europa poguéssim participar en l'elecció del president de la superpotència -i realment hi hauria més que motiu perquè en aquesta elecció hi pogués prendre part tota la població mundial, ja que per tot arreu s'estén el seu poder-, sens dubte també votaríem per qualsevol candidat que no fos Bush. Val a dir que el «Bush, no» també ens afecta a nosaltres (possiblement des de molt abans que aquesta consigna s'hagi popularitzat als EUA). Sens dubte, podem sentir-nos incòmodes pel fet que sigui del domini públic que John F. Kerry sigui el senador que més doblers ha rebut -això sí, sense amagar-ho, estil washingtonià- dels lobbies omnipresents a la capital federal. Sols ens podrem consolar, eventualment, pensant que no hi ha tascó més efectiu que el de la mateixa fusta. I, en tot cas, també nosaltres participam, per massa motius, en el «Bush, no».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris