El fet que cada ciutadà de les Balears degui una mitjana de més de 23.000 euros a bancs i a caixes ha d'encendre el llum vermell sobre la situació de moltíssimes famílies, les quals per poder accedir a un habitatge digne es veuen forçades a estrènyer-se la corretja i a perdre una notable porció de la seva qualitat de vida. Però els ciutadans no tenen cap altre remei que arriscar-se i subscriure hipoteques. L'experiència dels darrers lustres els ensenya que, si dubten i no compren quan mínimament ho poden fer, la conseqüència serà que l'any següent els preus encara seran més alts i més evident la possibilitat de quedar fora del mercat. És cert que el context balear és semblant al de Madrid i al de Barcelona, i fins i tot no tan greu, però aquí hi ha el problema afegit de la insularitat, per culpa del qual la vida en el seu conjunt és més cara que en aquestes dues grans capitals. Un habitatge tan car ve a sumar-se a la despesa de la insularitat, que afecta la pràctica totalitat dels béns de consum i, a sobre, ser una destinació turística encareix nombrosos seveis. Les famílies de cada pic ho tenen més difícil per arribar a final de mes, i això passa en una conjuntura de tipus d'interès baixos, perquè si es disparassin a l'alça sorgirien problemes enormes que podrien menar quasi a l'esclat social. Els poders públics han d'aconseguir un abaratiment dels pisos. Si no ho fan, governaran sobre una societat de cada cop més endeutada i pessimista.