nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

La mirada

Indalecio Llort ha tornat a obrir els ulls després de quatre anys d'estar en coma. És, sens dubte, una gran notícia. A Indalecio li clavaren una pallissa de ca i el deixaren per mort a una cuneta del Coll d'en Rabassa. I, de fet, quan el pujaren a l'ambulància estava en estat agònic. Fins i tot els metges que l'han atès se'n fan creus, de la seva recuperació. Cal titllar-la de miraculosa? No, tampoc no és això. Però tot plegat té quelcom d'extraordinari. Tant el seu guariment com l'halo de justícia divina que envolta el cas. Qui la fa, més prest o més tard la paga. Ja ho havíem oblidat, a força de veure prosperar personatges envoltats de cadàvers. Indalecio ha tornat a la vida per assenyalar els seus agressors. Cal imaginar l'ensurt que se n'hauran dut, aquests, en assabentar-se'n. L'assassí basa la seva principal coartada en el silenci de la persona assassinada. Si els que maten pensassin que hi ha una possibilitat entre mil que la seva víctima ressusciti, s'ho pensarien dues vegades abans de descarregar el cop mortal. Als agressors d'Indalecio els haurà caigut el món damunt. Devien fer la seva vida, allò era part del passat. I ara s'han quedat despullats. Com si s'hagués aixecat una ventada, s'ha esbucat de cop i volta la coartada que havien construït. Recordant com Eduardo Zaplana afirmava que el govern espanyol podia haver-se equivocat donant suport a la guerra de l'Iraq, no vaig poder evitar establir una analogia entre Indalecio i els iraquians que han estat víctimes de la invasió. Si aquests, els iraquians, poguessin recuperar la vida, sols que fos per un instant, assenyalarien amb el dit els seus agressors. I tendríem oportunitat d'assistir a una catarsi moral d'allò més espectacular. Tota víctima implica l'existència d'un agressor. Dit així sembla una bajanada, però no ho sé explicar d'una altra manera. En tot cas, Indalecio em ve a donar la raó. Ell ha tornat del silenci absolut per assenyalar-nos la persona o persones que l'agrediren. Les víctimes de l'Iraq també tenen a qui acusar. No podem difuminar la culpa tot dient que les bombes queien del cel i que el foc dels tancs sortia d'una cuirassa de ferro sense fesomia. No, de cap manera. Cada cos destrossat dels que vérem en els telenotícies, tenia el seu responsable a mils de quilòmetres de distància del lloc de la carnisseria, aquí, entre nosaltres. A l'Iraq hi ha hagut tantes víctimes que cada dues o tres persones de les que digueren sí a la guerra poden sentir-se responsables d'una. Poden posar-li cara, vull dir. Basta que agafin una fotografia d'un cos destrossat i la facin seva. Zaplana diu que «nos pudimos haber equivocado, como se puede equivocar cualquiera». Home, no. Això, no. S'equivocà el trio de les Açores i tots els que aplaudiren la seva decisió d'envair l'Iraq. Cadascú que carregui amb la seva consciència, que tots portam el nostre feix de culpes. No puc deixar de pensar en els que apallissaren Indalecio i ara s'hauran de topar amb la seva mirada. Gairebé els compadesc, no poden rebre càstig més dur. Intuesc que ha d'ésser terrible assumir la responsabilitat del dolor d'altri, quan aquest altri te l'escup a la cara. A posta Zaplana ens conta l'equivocació de l'Iraq amb la mateixa desimboltura que ens contaria que va sortir de casa sense pensar que havia deixat les claus dedins. «Mira, me equivoqué como se puede equivocar cualquiera», ens diria. «Nos pudimos haber equivocado, como se puede equivocar cualquiera», ens diu ara. És massa fort explicar-los, als seus, que han d'assumir la responsabilitat d'un país destrossat i d'una pila de cadàvers que arriba fins als estels. I tanmateix, la cosa queda prou clara. La confirmació que a l'Iraq no hi havia armes de destrucció màxima serà per a ells, per tots els que ens mentiren i per a tots els que es deixaren enganyar, quelcom tan difícil de suportar com la mirada d'Indalecio per als que l'agrediren fins donar-lo per mort.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris