muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
11°

Quadern de viatge

Dissabte, 31.- El llenguatge és la manera com hom expressa el pensament per mitjà de la paraula. La paraula és, per tant, un mot, una construcció fonètica, i també fonemàtica, que serveix per manifestar el que pensam. Tant el llenguatge, com la paraula, no són estructures estàtiques, ni registres fòssils, ans elements vius que evolucionen en la mesura que evoluciona l'home, car aquest té necessitat d'inventar noves paraules per denominar nous conceptes, nous estris, nous costums i noves modes, per efímeres que siguin. Les paraules ens serveixen per identificar tot allò que veiem i tot allò que imaginam. Així, quan un hom diu «cadira», tothom pensa en un moble que serveix per asseure's, de la mateixa manera que quan diu «nas», tothom sap que fa referència a l'òrgan de l'olfacte, o quan diu «diable», tothom sent planar l'ombra invisible de l'esperit maligne. És, precisament, aquesta evolució la que afegeix noves paraules al vocabulari, però també en lleva per desús. Un exemple clar de paraules que han perdut llur vigència social fóra el vocabulari que usaven els artesans d'antigues professions, avui extingides, com els capellers, els paraires, els misters o els basters, per només citar-ne quatre d'entre una multitud. També en la vida quotidiana hi ha un canvi, continuat i profund, en la manera de parlar. He pensat tot això recordant la meva infantesa, època en la qual els al·lots, àdhuc adolescents empesos que ja homenejàvem, encara dúiem calçons curts. Això, i els freqüents esclats, en carrers sense asfaltar o amb el trespol de grava, feia que tinguéssim permanents crosteres als genolls, dites genolleres, paraula que deu fer anys ningú no ha fet servir.

Un altre cas, encara més curiós, és el del moc, aquest humor espès i llefiscós, segregat per les glàndules mucoses, que adolla dels narius, en abundància quan estam constipats. Doncs aleshores hi havia molts de nins, no gaire grans, fins devers els sis o set anys, que sempre duien, vessant nas avall, dues candeles com dos caramells de goma, també anomenades sorells, dos penjolls, d'una substància verdosa i compacte, que regalimaven avançant vers els llavis de la boca. Eren nins un poc bruts, però més culpables de la brutícia devien ser llurs pròpies mares, a les quals les nostres anomenaven, despectivament, marranxes. Hi havia, almenys, quatre maneres d'eliminar els fluids, una de les quals, l'ús del mocador, tot i ser la més higiènica, era també la més infreqüent. Les altres tres eren: xuclar amb força, de tant en tant, perquè els brolls, alterant la gravetat del rost, tornassin enrera, es ficassin cap endins, amagant-se, momentàniament, als avencs de les fosses nasals; llepar amb la llengua, a mesura que s'acostava als morros, aquell humor semblant, pel seu moviment lent, a una glacera, i empassar-se les candeles, no pas fetes de glaç, la qual cosa, només veure-la, feia una mica d'oi, tot i les seves propietats nutritives; i, finalment, passar-se la màniga, del jersei o de la camisa, pel nas, en un moviment de dins cap a fora, un gest instintiu, deixant la roba empastifada amb la fleuma que, un cop seca, feia cascarrulles.

A Inca, n'ignor tant la raó com la procedència, i tant pot ser que es tracti d'un castellanisme, com d'un localisme o d'una modalitat pròpia del català d'Inca, en qualsevol cas no figura en cap diccionari, als taps de nas, impròpiament anomenats burilles en algunes contrades continentals, els deien «titos». Un «tito» era, i encara és, una secreció pastosa, més o manco blana o compacta, repugnant si és aliena, que s'origina a les cavitats o conductes del cos i obstrueix el lliure fluir d'aire o de líquids. Més clarament: un «tito» no expressa disminució patronímica, sinó que és un conglomerat de matèria orgànica, concretament de moc sec, que s'aferra a les parets interiors dels forats del nas, embussant-los i dificultant-ne la respiració i la descongestió. Molta gent fa servir el polze o l'índex per punyir-se i escurar-se el trajecte, treure's els «titos», i encara una part d'aquesta gent se'ls menja, generalment sols, no pas acompanyats de guarnició, tot dissimulant la trajectòria del dit quan la ingestió es fa en públic, esperant el verd d'un semàfor, per exemple. En la intimitat, la degustació es fa més indelicadament.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris