bruma
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
13°

Verrim urbà

Altre temps hi havia prou diferències entre els pobles i les ciutats mallorquines. Els pobles eren com eren i els pobles amb pretensions es feien dir ciutats, encara que no passessin de pobles un poc més grans. Per exemple, les ciutats tenien un servei de neteja per allò dels pisos i passar per alt les bregues per agranar la carrera. Però mentre als pobles les buines de les bèsties que passaven enganxades al carro eren un bé apreciat per als cossiols, el servei de neteja no era prou diligent per evitar que les merdades adornassin els carrers uns quants de dies. Agranar la carrera, a més, era ocasió per petar la xerrada i assabentar-se gairebé de tot el que passava pel redol. A les ciutats, es llegia el diari, que duia més coses de la mar enllà que de la mateixa ciutat. Ah! als pobles els cans anaven a lloure i no n'hi havia gairebé cap d'aperduat. I ningú -excepció feta d'algú, amic de les coses alienes, que sempre n'hi ha haguts d'aquests, encara que se'ls apuntava amb el dit quan faltava qualque cosa- tocava res que no fos seu.

Ara tots els pobles són com Ciutat -han guanyat en qualitat de vida, diuen, crec que equivocadament-: plens de cotxes i amb les dones que van a petar la xerrameca als cafès sobre qualsevol doi de revista rosa (són de les galàxies també, els superherois futbolistes de les xerrades més habituals entre els homes). Hi han posat el servei de recollida de fems i els caps de cantó estan adornats amb contenidors que puden, ben al contrari de com haurien d'estar al preu que es cobren per la minsa feina de la concessionària. I on el servei, en lloc de ser cada tres dies, es fa cada dia, el verrim urbà vessa en forma de llaunes i cartrons esflorats, papers que volen, merdades de ca a les voravies i aquella brutoreta d'abandonament tan pròpia de les barriades més desvolgudes i plenes de solars sense tancar.

Els pobles grans, amb pretensió de ciutat, tenen batles que miren enfora. I cauen a prop, perquè fan millores urbanes com les que feren a tal capital o a tal altra. Gens necessàries o ben poc adients amb l'entorn urbà d'aquí. L'asfalt es menja les cases i els arbres i els senyals de circulació roben el pas als vianants a voravies esquifides. Ah! i fa bo i dóna uns bons guanys cobrar per aparcar prop dels ridículs centres comercials, sense quasi bé cap comerç tradicional o cap cafè amb solera. Tot són marques en franquícia i snakcs de falsa netedat i brillantor. I per parèixer encara més, els problemes d'aparcament es solucionen amb pilons i barreres amb propaganda, que també vesteixen a la manera més urbana. Això sí, no manca el detall escultòric o la fonteta, dos bancs i quatre arbrets en aquest espai «recuperat» i «històric». Adornats així aquests pobles grans, estan buits de gent els dissabtes i diumenges. I els dies feiners fora horari comercial. La gent en fuig i no s'hi acosta. Va a viure al camp o a fora vila. O es queda condemnat en el verrim urbà de les barriades, perquè el centre és a deshores per al pitjor del verrim urbà: els homes, les dones i els nins desarrelats. I és allà, als ravals de la modernitat, per on passa la carretera i on els cotxes envelats s'enduen els nins i els vells, perquè la ciutat no té pilons protectors de les carreteres. Això passa a Inca ara mateix. I a Marratxí, aquell terme de pobles prop de Ciutat, ara que és cau d'urbanitzacions residencials, el verrim urbà es mostra en un butlletí municipal en foraster que es diu Terra de Fang. Verrim urbà se'n podria dir. I l'autopista que la facin de «requilla» al camp blau. Terra i llengua plens de verrím urbà.

I bé? Un cap gros del govern del pacte està a punt de treure una novel·la sobre aquell govern i el seu entorn. Ens mostrarà tot el verrim que hi ha?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris