muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
12°

La lliçó de CCOO pel català

La sentència d'aquesta setmana del Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJB) anul·lant el Decret Rodríguez té gran importància, dins de la polèmica pels anuncis de política lingüística del Govern. Per dues raons. Una, per qui i com ha aconseguit aquesta victòria contra les pretensions de l'executiu del PP. Dues, per la lliçó que suposa de com fer efectiva oposició.

Qui ha aconseguit que el Govern quedi en ridícul és el sindicat Comissions Obreres (CCOO) i no cap de les organitzacions, plataformes, grups i associacions que donen cobertura nominal als que s'oposen fent renou a la política lingüística del PP. El sindicat va fer estudiar el decret pels seus serveis jurídics, els quals hi veren més que sobrats motius per recorre'l davant de la justícia, així ho feren i, ara, el TSJB li ha donat la raó. L'impacte sobre el PP ha estat enorme. Molt més del que el lector potser en tregui conclusió només informant-se pels mitjans de comunicació. Ha estat tan intens que l'ona expansiva podria haver duit, presumptament i segons els rumors dels darrers dies d'aquesta setmana, el president Jaume Matas a fer un comentari passional del tipus que si no se pot aplicar el programa del PP amb l'actual legislació (per la Llei de Normalització Lingüística) doncs no li quedarà més remei que derogar-la o canviar-la. És, cal repetir, només un rumor que ha circulat aquest dies, però serveix per explicar el mal fet per CCOO. Perquè és vera que ha deixat el Govern en ridícul i, sobretot, en evidència davant dels seus propis: no podrà complir el programa electoral si no hi ha canvi legals. La lliçó que ha donat el sindicat demostra allò tantes vegades repetit. En política, l'oposició ha de saber actuar triant el camp de batalla més favorable possible i crear les pròpies millors condicions que sigui capaç. Ja mal de fer és oposar-se a qui governa, sobretot si té majoria absoluta, com per fer-ho triant camps i condicions no només adverses sinó que afavoreixen al que se pretén combatre. Si, com ja s'ha dit a vegades aquí, la qüestió de fons pels professors, entitats i grups diversos que s'oposen a la política lingüística del PP és oposar-s'hi efectivament, el camí adequat és el demostrat per CCOO. Ara, si se tracta de fer renou per interessos (per legítims que siguin) de partit o de grups ideològics, que cerquen més l'autojustificació o l'erosió d'altres grups d'oposició que no el presentar batalla en bones condicions al PP, ja és una altra cosa. Però si se vol ser pràctic cal fer el que ha fet CCOO. Esperar, preparar-se i actuar amb intel·ligència. Si aquest guerra se planteja com una qüestió purament ideològica, el PP guanyarà. Com sempre. Per una simple raó. El catalanisme a Balears val, electoralment, un 8% dels vots. El 92% restant dels votants a les darreres eleccions autonòmiques hauran votat una o altra sigla per motius ics, però el que és indubtable és que no ho han fet pel catalanisme. I d'aquest 92%, gairebé el 45% ho va fer a un partit que aixecava l'anticatalanisme com un dels seus estendards. És obvi, per tant, que si la guerra s'estableix en termes ideològics, i encara més si se fa pretenent l'existència de dogmes d'autoritat universitària (la qual, per cert, llavors negocia amb el conseller Fiol una declaració per fer veure que s'hi oposa) que és un àmbit acadèmic fora del qual hi ha molt vida, sobretot política (cas valencià), doncs si així es planteja el PP té guanyada la guerra. En canvi, si els grups opositors actuen amb intel·ligència, com ha fet CCOO i no ningú més, quan hi ha quelcom jurídic real se pot aspirar a victòries. Mentrestant, l'única pressió social que podria tenir qualque efectivitat pràctica seria la que se dirigís a tots els partits (PSOE, PSM, EU, Verds i UM) que diuen no compartir la política lingüística del PP, per aconseguir que, quan la vida jurídica faci entrar en explosiva contradicció el PP i per tant tengui la temptació de canviar la legislació, hi hagi un cos polític únic i sòlid (que està molt lluny d'existir) que demostri transversalitat ideològica. És ver que les gelosies entre organitzacions i partits, i les naturals ganes de protagonisme, fan molt difícil aconseguir tot això. Tanmateix és l'únic que se pot fer, si se vol tenir qualque opció real. Tota la resta pot estar molt bé per altres coses, però no té cap viabilitat pràctica.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris