nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

L'ensaïmada

La política lingüística en contra de la llengua catalana, endegada pel Govern Matas, és motiu de preocupació entre uns amplíssims sectors socials. I, en molts de casos, aquesta preocupació desemboca en indignació. Per entendre'ns, els caus nacionalistes bullen. I els partits polítics, els sindicats i les entitats culturals, que són la corretja de transmissió de l'opinió pública, es veuen en la necessitat de plantar cara al senyor Fiol. Tanmateix, s'han vist desbordats per les exigències dels de baix. Recordem-ho: els examinadors de la JAC posaren el llistó de la protesta molt amunt, i la Universitat no va poder quedar-se enrere. A continuació es produí una allau de comunicats signats per infinitat de centres escolars, per l'AELC, per grups de professors, de dinamitzadors culturals, etcètera. Tot plegat ha estat l'exponent d'una reacció valenta, coherent. Ha suposat un dir basta a en Jaumet de ses Rambles. Malauradament, els cavalls desbocats sempre acaben estavellant-se. Com era de preveure, fa la impressió que aquest moviment espontani de protesta comença a ésser temperat des del seu propi si, perquè -ja m'enteneu- està bé que la mar brami, però si a més de bramar les ones boten per damunt les roques potser acabem tots esquitxats. De manera que la Junta Avaluadora va considerar que els exàmens de nivell C qualificats amb excel·lent s'havien d'anul·lar i els Joves de Mallorca visitaren Francesc Fiol per fer-li saber la seva preocupació per com va l'aplicació del bilingüisme, etcètera, etcètera. També, enmig del guirigall organitzat per allò que en diríem el poble silent, va comparèixer Nanda Ramon amb una coca amb verdura. Els destinataris foren els estudiantes de Filologia Catalana que s'havien tancat a la seva facultat en protesta per les coses que passen. Totes aquestes accions i d'altres, tengueren la virtut de rebaixar el to excessivament irat de la protesta, i d'establir tènues ponts de diàleg envers l'Administració perquè els vegi i els creui qui els vulgui veure i creuar. Naturalment el destinatari era el senyor Francesc Fiol, però ell no té cap interès a emprendre aventures basades en el diàleg, no sigui cosa que dialogant li prenguin la cartera. Vull dir que el deixin sense arguments, cosa que és a l'abast de qualsevol profà en la matèria. El senyor Fiol, per tant, no s'ha mogut del seu despatx i les forces representatives de la cultura i de l'ensenyament s'han vist obligades a creuar-lo elles, el pont, per donar satisfacció al clam popular. I ara comença la narració dels fets dels quals jo tenc informació en exclusiva. Es reuniren representants de l'OCB, de l'AELC, de l'STEI, d'UGT, de CCOO, de les Escoles Mallorquines, de Joves de Mallorca per la Llengua i de la UIB. Joan Gelabert, en nom de l'OCB, va anunciar mesures contundents. Us en dic una. A la pròxima manifestació anual de la «Diada per la Llengua i l'Autogovern», en lloc de corejar «Que bé, que bé, que bé/ el català és al carrer», es corejarà l'eslògan següent: «Rodola que te rodola/ el català fuig de l'escola». Els sindicats trobaren la proposta excessivament agressiva. Filen prim, és comprensible. Els preocupaven, als representants sindicals, els vers rodolar i fugir, perquè poden alarmar els pares i, sobretot, dividir la societat entre els partidaris de deixar-lo rodolar d'una puta vegada, el català, i els que troben que ja ha rodolat massa. Ells proposaren, després de consensuar-ho amb el departament de Filologia Catalana de la UIB, que haurien de corejar això: «Visca el pa, visca el vi/ el castellà i el mallorquí». El raonament del portaveu sindical era convincent, si tant voleu brillant. Va venir a dir: «D'una banda, aconseguirem que els dos idiomes coofilials siguin un element de unió social, en lloc de confrontació; de l'altra, dient mallorquí i no català donarem una ditada de mel al Conseller, tan preocupat per protegir les formes dialectals de la voracitat catalanista». Tanmateix, els Joves de Mallorca per la Llengua es sentien un xic insatisfets. Comprenien que els majors tenien raó, més que res perquè si hem de fer cas als indis els més savis són aquells que fa més temps que porten la ploma al clatell, però ells aspiraven a realitzar un acte més directe. Heus ací la seva contraproposta: enguany els manifestants no compondran un mosaic amb cartons de coloraines ni faran volar globus, sinó que realitzaran una amollada de coloms peninsulars amb una tarja anellada a un peu. La tarja dirà: «Mallorca es una nación ¿sí o no?». I s'especificarà l'adreça de reexpedició i l'espai on ha de figurar el nom del remitent. Entre totes les targes amb resposta afirmativa se sortejarà un cap de setmana a l'Illa per a dues persones, i el gruix de les targes s'enviarà al senyor Jiménez de Parga o Rodríguez Ibarra o a qualsevol d'aquests que ens neguen el dret a respirar. La proposta va ésser aprovada per unanimitat, una vegada es va haver anul·lat el darrer punt, perquè en cap moment hem de donar mostra d'ésser una comunitat conflictiva. En fi, els reunits consideraren que havien de comunicar aquest paquet de decisions al senyor Fiol i s'encaminaren cap a la Conselleria de Cultura després de passar avís als mitjans d'informació perquè en deixassin constància gràfica. Tenien hora a les dotze del migdia, i a les dotze en punt feien antesala. Li portaven una ensaïmada com una roda de carro, al Conseller, més que res per endolcir l'aspror de les paraules que pensaven enflocar-li. Fiol els va rebre amb el posat solemne de Governador Civil del Moviment que darrerament el caracteritza. L'acompanyaven el Director General de Política Lingüística i Maria Salom, que en la seva condició de diputada electa vol ésser per tot. «Don Fransisco «li va dir Joan Gelabert en nom de tots-, venim a dur-li aquesta ensaïmada i si té un moment per atendre'ns li voldríem dir quatre cosetes». Va fer una capada d'assentiment, el senyor Fiol. I alçant l'índex de la mà dreta va dir: «Ho dic per endavant: no serem moguts». Aleshores, entre tots, li exposaren el malestar social que ha provocat l'anunci de les mesures que vol aprovar la seva conselleria, i li explicaren les accions contundents, sense sortir-se d'un marc de civisme i convivència, que pensaven emprendre per a combatre-les. En acabar l'exposició, Miquel Melià va prendre la paraula: «Comptau amb un subvenció per a premiar la parella guanyadora del concurs. No és així Conseller?». El senyor Fiol va assentir. Va aclarir: «Sempre que també entrin en sorteig les targes del no. Hi ha espanyols que ens considerin Islas Adyacentes i tenen dret a opinar». Posava cara de pastes agres, Tomeu Martí. No sabia què respondre, Joan Gelabert. «Figurau-vos si poguéssim aconseguir que el guanyador fos en Jesulín o en Bisbal, seria un bombasso!», va comentar Maria Salom, des d'aquell moment força interessada a saber qui vetlaria per la netedat del sorteig. Va continuar, Melià: «Ara ens podem fer la foto. A no ésser que el senyor Conseller vulgui dir qualque cosa més...». El senyor Conseller va assentir amb el cap. Volia parlar. I va dir allò que ja li hem sentit tantes vegades: «La novia de Reverte/ tiene un pañuelo/ con cuatro picadores/ Reverte enmedio». Va prendre alè, i va afegir: «I a més a més no obriré Som ràdio». Dit això, Melià ja els va compondre a tots per a la foto. «Però, que hem aclarit qualque cosa?», va demanar Joan Gelabert al segurata que vigilava la porta. «No ho sé -li va respondre-. Jo rosegava xiclet i no puc tenir el cap a tantes bandes». En el carrer, els Joves per la Llengua es mostraven decebuts, però volien afrontar el futur amb tarannà positiu. «El Conseller s'ha mostrat dialogant i comprensiu» -va dir un dels portaveus als periodistes-. Tanmateix, ens separen els matisos». Ai, els matisos! Sempre el sucre acaba diluint-se dins un tassó d'aigua. Maria Tous va demanar a Joan Gelabert: «I l'ensaïmada?» Va sospirar aquest. «Se l'ha quedada», va respondre. Ambdós tenien la sensació que la cosa no havia rutllat del tot bé.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris