algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Mística provinciana

L'altre dia vaig sentir el batle de Calvià -no cal que malgasti gens de tinta per dir que no en diu ni una en català i que té un posat de donzell medieval que sap que mai no arribarà a cavaller, per dir-ho d'una manera mínimament correcta i respectuosa. Bé, aquest senyor ocupà uns minuts televisius per fer-nos saber que Calvià serà la seu d'un esdeveniment escaquístic de primera magnitud. (No sé si se'n diu una olimpíada o una altra cosa). Ho deu ser, de primera magnitud, perquè és la primera vegada que se celebra a l'Estat espanyol i mourà una quantitat de gent entre delegacions participants, convidats i periodistes acreditats força considerable.

Aquestes dues coses són, precisament, les que en Carlos Delgado va destacar més. Però el seu subsconscient de gregari provincià el va fer mostrar tal com és, sense maquillatges possibles. Va deixar ben clar, i tots els que ho sentíreu ho podreu corroborar, que era un honor per a Espanya poder organitzar un esdeveniment com aquest. Sí, talment, un honor per a Espanya. No un honor per a Calvià, no un honor per a les Illes Balears, ni tan sols un honor mercantilista -una manera més de promocionar turísticament les nostres Illes a l'exterior, com han pagat a en Douglas per fer-ho. No, ni tan sols això. Un honor en estat pur, d'essència sublim, que només pot estar reservat a les nacions que tenen un estat que els sustenta. Per a Calvià i per a Mallorca els bastava només amb el fenicisme més bàrbar, amb el guany, amb les trenta monedes -tan negres com puguin esser-ho- les plusvàlues de les quals serviran per comprar un vot, o per especular amb un terreny o per untar estratègicament una corriola que no sigui prou obedient. Fou ben explícit a l'hora d'expressar aquesta dualitat: l'honor, per a Espanya; la contingència, per a nosaltres. O millor dit, per als hotelers i la seva transversalitat.

Que ningú no es pensi que estic en contra d'aquesta olimpíada o del fet que en aquest país es generi riquesa amb un turisme tan de qualitat com sigui possible. Senzillament, no compartesc aquesta mística tan provinciana que exhibeix el batle de Calvià. Aquest plantejament m'ha fet pensar en aquelles dualitats tan integristes: l'ànima, condensadora de totes les virtuts, destinada a la cosa més sublim, la contemplació de Déu. L'ànima, que viu en un estadi molt superior, que és capaç de fer abstracció, que domina l'intel·lecte, que és etèria; per altra banda, hi ha el cos, el dipositari de totes les contingències, de totes les febleses, de la gula, de l'avarícia, dels horribles pecats carnals, de la cangrena més absoluta, de la lletgesa elevada a la més infinita de les potències, dels set pecats capitals, de tots els que és vulguin imaginar dels mortals i dels megamortals. L'ànima, la gran senyora; el cos, la poca cosa. Un embolcall de llatra per a tan finíssimes sedes! Aquesta mística d'orgasmar-se dins tanta mesquindat, de conformar-se amb tant poc, aquesta mística de suposar que les glòries pertanyen a una esfera superior que ells anomenen Espanya, això em dol i em dol que ho tenguin tan clar i tan assumit i que la gent d'aquí combregui amb uns plantejaments tan obsolets, propis del temps de la foscor, de la Veu Única, propis dels que subjugaren una llengua amb un aixecament armat contra l'ordre constitucional establert i a la Fundació de qui el va capitanejar ara atorguen subvencions perquè deuen entendre que és plenament constitucional preservar la memòria d'un dictador els crims del qual encara no han estat condemnats per aquests qui s'omplen la boca de constitució i d'altres herbes.

Aquesta dualitat no és, malauradament, un lapsus, una intervenció poc afortunada. Forma part d'un plantejament més global. A la banda dels honors i de les glòries, hi ha els monolingües en castellà, són els privilegiats els que algun dia contemplaran la cara de la divinitat; a la part de les contingències, els de la reserva, els obsolets, els que van amb els morros per en terra, els tancats, els que no tenen visió de futur, etc., els que volen viure, que no vol dir ser, monolingüement en català. I encara som caparruts i no sé quantes coses més perquè no ens volem aferrar a aquest cap de corda que ells anomenen biligüisme i que ens faria la caritat de tastar la glòria.

Però quan parlam de país, encara que sigui en termes de contingència, hi ha una diferència substancial respecte dels plantejaments de Delgado: ells volen riquesa material, euros, no volen riquesa cultural, lingüística o paisatgística. Són romanticismes tronats i nosaltres, els qui hi creim i defensam, un pobres errats de comptes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris