nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

Caballero Bonald

José Manuel Caballero Bonald és un dels darrers referents que ens queden d'aquella brillant generació castellana de poetes que hom va denominar del 50, que segurament era com no dir res o una manera d'anar fent. Nascut el 1926 a Jerez de la Frontera, amb més de mig segle de pràctica poètica, ara acaba de recollir la seva obra completa en un volum titulat Somos el tiempo que nos queda. Títol que per força remet al temps viscut, a la força de l'edat, al moment (tràgic i divertit alhora), que ens adonam que l'ahir és dilatat com una mala cosa i el futur no pot abastar tant ni de molt, però ja ho veurem. Fa 35 anys, va aplegar per primera vegada la seva producció poètica en un volum titulat Vivir para contarlo, en el qual vaig rellegir aquells extraordinaris Pliegos de corde, que havia descobert el 1963, quan es publicaren per primera vegada a la col·lecció Colliure, de Seix Barral, que dirigia Josep Maria Castellet. Caballero Bonald residí a Palma dins la segona meitat dels 50, quan treballava en aquells mítics Papeles de Son Armadans de Camilo José Cela. Després es casà amb la mallorquina Pepa Ramis i consolidà una obra narrativa de primer ordre, iniciada amb Dos días de setiembre (1962), que obtingué el premi «Biblioteca Breve», a la qual han seguit, amb ritme espaiat: Àgata ojo de gato (1974), Toda la noche oyeron pasar pájaros (1981), En la casa del padre (1988) i Campo de Agramante (1992). Són extraordinàriament interessants els seus dos llibres de memòries Tiempo de guerras perdidas (1995) i, molt especialment, La costumbre de vivir (2001), on tantes i tantes coses conta de la seva estada a Mallorca. L'illa és present, adesiara, en el seu món poètic, de vegades amb resultats antològics, com la prosa poètica titulada «Anochecer en Lluch-Alcari» on, tot i sobrar-hi una hac, podem llegir aquestes paraules, que identifiquen el poeta: «Busco el rumbo aquel tan libertario donde cada respuesta irradia un nuevo cerco de preguntas. Taciturna gestión de las balizas que me avisan ya tarde del peligro: sólo podrá escapar quien logre ir acogiéndose a una platónica ignorancia. Al borde de la cala, por la mar de Deyà [sic], brota la flor versátil de la anfetamina». Na Fiona Campbel m'ajuda amb els inevitables blancs de la memòria perquè ha posat damunt la taula l'opuscle on es reuneixen els poemes que Pepe Caballero llegí a Sa Nostra el 21 de març de 1994.

-Tu el vares conèixer personalment, no?
-Efectivament. L'estiu de 1965, poc després d'haver perdut la càtedra els professors Aranguren, Tierno i García Calvo, quan foren també sancionats Montero Díaz i Aguilar Navarro, n'Antoni Lluc Ferrer organitzà una taula rodona en el SEU, comandat aleshores per Paulí Buchens. Allí l'actuació de Pepe Caballero fou molt coratjosa.

-Es veu que no ha canviat. Ara acaba de declarar: «Espanya s'ha ficat en una nova fase d'autoritarisme i mediocritat i jo sóc més escèptic i desobedient que en el 52». És la data de publicació del seu primer llibre, Las adivinaciones.

-Record que el solia trobar cada estiu a casa dels Llompart-Viñas, amb Pepa Ramis. Després, durant la meva estada a Madrid, el 1974, anàvem a sopar de vegades en un restaurant popularment conegut com «El comunista». I preníem copes en el Dickens i altres llocs habituals dels rojos del tardofranquisme.

-Fou quan t'encarregà una traducció de Villallonga al castellà.

-Sí. La novela de Palmira, per a la col·lecció «La vela latina» que ell dirigia. M'agradà molt que ho recordàs a La costumbre de vivir, un llibre que no em cansaré de recomanar als estimadors de la bona prosa castellana.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris