algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Catalunya i Espanya

L'amable lector pot trobar exagerades les contínues referències que faig a la situació de dependència colonial del meu país, però la veritat és que no he trobat cap hipòtesi amb més potència explicativa d'allò que passa. Particularment al Principat es poden repetir tots els arguments per il·luminar allò que hi passa. El primer símptoma d'anormalitat és l'obssessió de discutir, des de Catalunya, la manera d'encaixar dins Espanya. Aquest no ha estat mai un problema que Espanya tengui en consideració: l'encaix de Cuba, de Filipines o del Perú dins Espanya no ha estat mai dificultós (treure'n l'or, dominar la població i obligar-la a parlar en castellà era tot el programa); el problema, si de cas, ha estat el desencaix. Un altre símptoma d'anormalitat és la dificultat que té Catalunya per viure sense daltabaixos l'alternança en el petit poder de l'autonomia. Parlem clar: CiU havia de ser expulsada del govern si consideram, entre molts d'altres, els rotunds i reiterats fracassos en els dos temes que haurien de ser essencials en qualsevol govern nacionalista: la identitat i l'autogovern. I quan CiU era decisiva a Madrid no va saber disminuir el grau d'espoliació fiscal (tret típicament colonial) que li ha aplicat despietadament Espanya. L'escandalós dèficit s'ha traduït en deficients infraestructures, sanitat i educació insuficients, i una manca de competitivitat que ha acabat en la fugida d'empreses. Respecte de la identitat, el nivell de cada vegada més baix dels responsables de cultura i educació indiquen el desinterés de Pujol envers aquesta qüestió: el sector educatiu, especialment el de l'ensenyament públic, ha girat l'esquena a CiU, i el món cultural s'ha tirat a la docilitat ben remunerada. L'opció d'ERC de rebutjar (amb males maneres innecessàries) un acord amb CiU hauria estat, doncs, normal en un país normal. El problema apareix quan l'alternativa és un partit, el PSOE, d'obediència espanyola. Cap país sobirà no té aquests dilemes. ERC havia de triar entre el foc i les brases. I es va cremar, perquè, malgrat tots els inconvenients de l'opció CiU, es va equivocar fent president de la Generalitat una persona que no entén la dignitat del càrrec, un escolanet de Zapatero. Es va equivocar tant, que va posar en mans d'un polític castellà la destitució de Carod (on passa, això, si no és en una colònia?). No tot, però, varen ser errors i imprecisions en la negociació d'ERC amb CiU i PSOE; també hi va haver una immensa incoherència de Carod quan, per haver designat un president que no era de fiar, hagué d'anar en secret a entrevistar-se amb ETA. Comprenc que no podia posar al corrent de les seves gestions un signant del Pacte Antiterrorista, però això era una cosa que havia d'haver pensat abans de regalar-li la cadira de Companys i Macià. Difícilment podrà mantenir neta la imatge de nacionalista qui respecta tan poc la institució de la Presidència de la Generalitat, la que un dia ha de proclamar (qui si no?) la sobirania del seu poble. I la torna de tot això és la liquidació de tota esperança de millorar l'Estatut i el finançament, les dues estrelles del programa d'ERC. Zaplana, Bono, Ibarra i Rajoy seran suficientment persuasius per aconseguir que Catalunya, amb l'entusiasme garantit de Maragall, desisteixi de modificar l'actual estat de dependència (què se n'ha fet del projecte maragallià de reconstruir l'espai de la corona d'Aragó?). Les colònies de Madrid, si els bascs no hi ajuden, no corren cap perill. Fins i tot, encara ens espera un darrer episodi típicament colonial: als països normals, a les eleccions es confronten opcions socials o polítiques, però totes des de l'acceptació d'una lleialtat nacional assumida per tots. Només en situacions d'emergència o de guerra contra un enemic exterior, els polítics plantegen les eleccions com un plebiscit: ho va fer sempre Pujol i ara ho fa Carod. Catalunya s'ha convertit en un país en guerra. A les guerres, la gent vota els seus i no l'enemic. Les opcions polítiques, els matisos, s'esvaeixen. «Feu-me confiança», és el final que més agrada a Carod per acabar els seus discursos. No sé si, vistes les circumstàncies, no li convindria despersonalitzar una mica el missatge. Perquè, amb aquest plantejament gaullista de «jo o el diluvi», qui no n'hi faci, de confiança, pensarà que la millor alternativa és votar el PP. I si Catalunya és Carod, i Carod no passa gaire del 10 per cent de vots, serà una mica trist per a Catalunya, no? No vull deixar al lector únicament la impressió que els polítics catalans són uns venuts o uns incompetents, que ho són, però la culpa de tot això que passa no és principalment seva: el domini colonial que Espanya exerceix a Catalunya ha estroncat totes les possibilitats d'una evolució política normal, i és d'aquí d'on vénen tots els mals. A Portugal, això no passa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris