algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
15°

Des d'aquesta riba

Amb el disseny gràfic acurat i efectiu que ja s'ha fet tradicional en les seves publicacions, l'editor Lleonard Muntaner ens fa arribar el darrer llibre de Jean Serra, el poeta d'Eivissa que, seguint les petges de Marià Villangómez, malda de valent i amb extraordinària constància per estroncar el soroll que ens envolta i aixecar empinats tornaveus per a la poesia, per a la parenta a la vegada pobra i pròdiga. Es tracta aquest pic d'Oberta riba (2003), un recull o més aviat una depurada selecció de vint-i-dos poemes, duits a bon port amb una gran exigència tant des del punt de vista formal i de la claritas de l'escriptura com des del punt de vista de l'elecció dels temes. Perquè gosaré afirmar, des d'un bon començament, que, molt possiblement, Oberta riba sigui el llibre més pensat, més sospesat, més ordenat i, per tant, més reeixit, més aconseguit de tota la seva extensa producció.

El títol està pres del vers de Villangómez que encapçala el llibre: «Com anomenar l'ombra des de l'oberta riba?». L'oberta riba, per descomptat, és elocus amoenus del poeta, el lloc des d'on ordena la seva experiència i parla, tot posant els poemes damunt la taula. Aquest lloc és la Mediterrània i la seva Eivissa entranyable i tota lluminosa, per descomptat, però també la vida, aquesta vida rebuda i fruïda com el present més inconcebible, més immerescut, amenaçada pel temps «... que no té aturall / i ens arrossega -i rosega-, el que, com un remolí / ens engoleix». Tanmateix, «...a vegades / creiem reconèixer el que és perdurable» i Jean Serra en vol donar testimoni. «La mort, no l'esmentis. / Vindrà tota sola / pel caire més rúfol».

En l'aspecte formal, voldria cridar l'atenció sobre els versos amb cesura del poema «Records» i els d'«Àmbit de pedra (Es Vedrà)», insistents en grau màxim, tot començant per la paraula on: «On l'aigua es torna pedra/ ... / On l'home s'alça com una torre de pedra». El mateix tipus de reiteració, per cert, es dóna també en el poema titulat «Com una gota d'aigua»: «Com una gota d'aigua que rodola / pel terrat d'argila / cap a la cisterna / ... / Com una busca del cosmos encesa / que cau i germina / i després s'escampa».

Quant als temes tan sàviament escollits, vull destacar els de dos poemes que tenen ambdós que veure amb les condicions impossibles en les quals els escriptors havien de viure i morir sota l'stalinisme: a «Darreres voluntats, 1941», posa denuncia la tragèdia de Marina Tsvetàieva, segurament la poetessa més important del període, juntament amb Anna Akhmatova; a «Presonera cega», el poeta ens recorda la gesta de l'estudianta de filologia anglesa que va ser absurdament empresonada i que sabia de memòria els trenta mil versos deDon Juan de Lord Byron i els va traduir, dins una cel·la sense llum, sense comptar amb cap més mitjà d'enregistrament que la seva prodigiosa memòria. També cal subratllar la varietat de la temàtica tocada, que va des del taoisme o daoisme de Txuang Tzu a Chillida-Leku, passant per Ulisses, una «Meditació» de Marc Aureli, alguns protagonistes memorables del III Festival de Poesia de la Mediterrània, etc., etc.

Pel que fa al llenguatge de Jean Serra en aquests vint-i-dos poemes, cal destacar la seva nitidesa. «Com una brisa amiga / la nit ens convocava / per desvetllar secrets», és un bon exemple del que vull dir. Com també: «Vora quin pou podràs refer la casa, / i plantar fills com qui planta palmeres?». És clar que aquests versos també són exemples excel·lents de la claritas d'Oberta riba que he provat de mostrar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris