nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Tocar de peus a terra

Davant la nova barrabassada de la Conferència episcopal espanyola, tothom que no sigui un beato de guixo, que no cago ni pixo, s'ha tornat dur les mans al cap. Servidor, sense pertànyer al gremi esmentat, segurament dec ser, pel que veig del meu entorn, de les poques persones que no han reaccionat amb més o menys virulència a aquesta manifestació de revival de l'esperit episcopal de la post-guerra, de quan els bisbes se sentien més segurs i còmodes, instal·lats en aquest confort que dóna l'obediència impecable a aquell que té la força i et va dues passes davant. No crec que el camí adequat sigui la contestació indignada, sinó el disseny d'una estratègia per posar les coses al seu lloc i aconseguir que el pes de l'opinió episcopal en la societat sigui el que objectivament li correspondria en un estat veritablement aconfessional. A alguns clergues els agrada molt de recordar que hi ha hagut membres de la jerarquia catòlica que es varen atrevir a ser independents, i tenen dret a recordar-ho i a recordar-nos-ho, però, en fi, el balanç és desolador. La directora de l'Institut balear de la dona, senyora Isabel Llinàs, ha expressat la seva respectuosa discrepància de les opinions emeses pels bisbes, i ha afegit que creu que «s'han de posar els peus en terra». Potser li manca contundència, però no raó. La conveniència de posar els peus a terra, de reprendre el contacte amb la realitat, hauria de ser una consigna adreçada a més gent. Per començar, al senyor Aznar, que darrerament viu en els núvols, afalagat a la capital de l'Imperi com un peó minuciós, implacable i submís. Tant s'ha enlairat, que s'afirma en allò que els propis nord-americans ara han fet matèria de comissió investigadora. Més bushista que Bush, Aznar podria acabar convertint Espanya, si això interessàs a Washington, en estat lliure associat, com Puerto Rico. L'enlairament d'Aznar en aquest núvol de l'ascensió del Senyor, al so de trompetes celestials i un poc valencianes; i el menyspreu dels bisbes espanyols per una realitat sagnant, bruta i sòrdida: són maneres de donar l'esquena a les coses i córrer de quatres a l'encalç d'un vell ordre en el qual la vida era un dictat i les faltes s'hi penalitzaven. La realitat -sobretot, la que pressenten- no els agrada, a aquests poderosos personatges. Què deu tenir, que la rebutgen? En tot cas, se'n poden desvincular o la poden anatemitzar, que també és una manera de desvincular-se'n. Nosaltres l'haurem de passar com puguem, amb l'ajuda de Déu, si els bisbes no interfereixen.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris