muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

El voluntarisme

Contemplat a distància, embellit amb la pàtina que els anys li confereix, fou un temps envejable. Certament érem gent sense casa, vivíem en el carrer i ens trobàvem en el bar Brussel·les a entrada de fosca. Era el nostre refugi. Allí llegíem o escrivíem poemes, conversàvem de Pavese, de Sartre i de marxisme. Escoltàvem cold jazz i cançons de Georges Moustaki. Ens emocionàvem amb les paraules inicials de Sachka Yegulev, de Leónidas Andreiev, un dels mestres de la literatura russa moderna: «L'amor, com les llàgrimes, aspira a esser recíproc. Quan sofreix l'ànima d'un gran poble, tota la vida està pertorbada, els esperits vius s'agiten, i els que tenen un noble cor immaculat van al sacrifici». Recordem que la nostra Palma no tenia absolutament res a veure amb la d'ara. Allunyada de la informació lliure, desorganitzada, sense universitat ni uns sants bemols, gairebé sense llibres d'alguna utilitat a les llibreries i a les biblioteques, això era una ciutat de frontera entre el saber i la ignorància. Si ara tanc els ulls, la memòria evoca un paisatge interior amb figures. Joves escriptors al voltant d'una taula devora el piano, amb el mural de Bruegheal fons, i uns seients recoberts amb pell de brau o de moltó mallorquí, segurament de cabra mogrebina. I puc sentir les veus que sorgeixen de cares conegudes: Guillem Frontera, Antoni Serra, Bienvenido Àlvarez-Novoa, Paco Jota Llinás, i tants d'altres que passaren per aquell sancta sanctorum, cuirassats amb llibres de Hemingway i Scott Fitzgerald, Lukács i Gramsci, Hammett, Chandler i Lillian Hellmann, Dee Brown i Frantz Fannon, segons les èpoques. Sempre, sempre, la formació teòrica era entesa com un compromís voluntarista al servei de l'acció, potser només d'un imaginari de l'acció, però en definitiva, de la necessitat d'actuar damunt la realitat per transformar-la. N'Aquil·les m'escolta contar la batalleta dels anys seixanta amb els ulls molt oberts. Observ com es mossega la llengua per no saltar-me a la jugular amb unes altres paraules, unes altres lectures, unes actituds arrelades a àmbits molt diversos. Finalment s'asserena i mentre acarona el llibre que ha deixat damunt la taula, Crítica de la razón cínica, m'entima:

-I de què va servir, tot allò?
-Bona pregunta, com la del milió. De les que no tenen resposta.

-Però em supòs que tots vosaltres deguéreu jugar algun paper, durant la transició...

-Idò no. Ningú del nostre grup, que jo recordi, arribà ni tan sols a regidor d'algun llogaret perdut o d'un poble sense nom.

-Clar. Éreu només escriptors, i aquest estament no ha merescut mai gaire confiança dels partits polítics, ni menys encara dels poders fàctics.

-És evident que emarquès de Collera de torn, o el de l'escorxador de Santa Joana, maldava per envoltar-se d'una altra mena de «tècnics». I pel que fa als intel·lectuals polítics...

-Da-li cebes de les bones.
-El darrer que he tengut el gust de conèixer, que el seu nom circula a les totes amunt i avall de la geografia, segurament és un bon al·lot, però...

-No ha inventat la pólvora, veritat? Ara com ara, és mal de fer.

-Pitjor. En una tertúlia animada, i d'un cert nivell se li suposa, algú es referí a la pàgina en blanc de Stéphane Mallarmé, i poc després, un altre, contà una anècdota relacionada amb Simenon, i una escriptora catalana.

-Normal. Amb Mallarmé comencen, més o menys, les avantguardes, i Simenon, un fenomen amb les dones, era admirat per Maria Aurèlia Capmany.

-Bé, idò, deu minuts després d'aquests comentaris, el polític en qüestió preguntà amb mirada càndida: «I com acabà això de la pàgina en blanc de Simenon?». Una veu remota, obscura i clandestina, contestà: «voluntarisme».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris