nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
16°

Amb «Te doy mis ojos» s'ha premiat una denúncia ben feta

Gens m'ha estranyat, l'acumulació de guardons al film d'Iciar Bollaín. Em sembla que l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, amb els premis Goya, marca uns judicis de valoració perfectament assumibles per l'espectador. La festa resultà agitada per l'intent de linxament moral a Julio Medem per part d'alguns centenars de manifestants de l'Associació Víctimes del Terrorisme. Injust, sens dubte, encara que en aquests casos sempre cal valorar els nivells d'hipersensibilitat inherents a les persones ferides per la violència etarra. Te doy mis ojos, denunciadora d'una altra violència, la de sexe, la masclista, aconseguí un èxit apoteòsic amb les set estatuetes que premiaren la millor pel·lícula, la millor direcció, les millors interpretacions femenina i masculina (Laia Marull i Luis Tosar), la millor interpretació femenina de repartiment (Candela Peña), el millor guió origina(Iciar Bollaín i Alicia Luna) i el millor so (Valiño, Pino, Crespo i Gutiérrez). Personalment, quan vaig anar a veure l'obra d'Iciar Bollaín, vaig sortir del Renoir amb l'ànima maçolada. I al mateix temps, era conscient d'haver contemplat una història profundament imbricada en la nostra quotidianitat més immediata i més dolorosa: el maltractament de les dones. Tots sabem que no passa dia en el qual el fet d'obrir un diari qualsevol d'aquesta ciutat, o de tantes altres ciutats de l'Estat espanyol, no ens posi en presència d'aquesta problemàtica en termes sovint esgarrifosos, perquè com va dir Laia Marulen el moment de recollir el premi, «la realitat és més dura que la ficció». En aquest camp, el treball de la directora i guionista, ben secundada per l'equip de filmació, molt especialment la parella protagonista Marull-Tosar, ha consistit a contar-nos amb honestedat una història que entra a sac en una problemàtica envitricollada i profundament dramàtica, evitant en tot moment caure en el fàcil parany del maniqueisme. Pilar i Antonio, els protagonistes d'aquesta història, real com la vida mateixa, són víctimes tots dos d'unes situacions tremendes, profundament arrelades a la part pitjor de la nostra mala educació sentimental. Ell, amb la malaltissa tendència a la violència, expressió directa d'un tràgic complex d'inferioritat davant la dona i les possibilitats que ella té d'evolucionar en una línia de creixement. I ella, per prolongar la llarga agonia d'una relació sense futur. Na Fiona Campbelm'ofereix la seva lectura d'aquesta enverinada situació:

-El personatge de Pilar ens ofereix unes constants ben arrelades a la situació de la dona d'ara mateix: el sacrifici d'un llarg patiment moguda per la llum feble de la regeneració d'Antonio i la presa de consciència, com a dona i com a persona, que esdevé un nou i llarg camí sense tornada.

-A mi m'emocionà la seqüència en la qual ella ha esdevingut una altra, quan se'ns presenta mostrant als visitants del museu de Toledo una pintura de Vasili Kandinsky. Els crítics han dit que és poc versemblant, però resulta molt efectiva per explicar breument un principi d'evolució del personatge.

-Una evolució que, en un rampell paranoide, ell voldrà trencar, perquè tem que l'està perdent. És quan ve l'escena de despullar-la i treure-la al balcó, una de les més violentes que s'han vist en el cine espanyol dels darrers temps.

-Val a dir que Luis Tosar fa també una interpretació antològica d'aquest Antonio, violent, carregat de culpabilitat i de covardies. Crec que la seva interpretació és el resultat d'una notable intel·ligència posada al servei d'una molt noble idea a favor del feminisme.

-Ho veig com tu. El seu treball em va evocar, per assimilació d'idees, l'inoblidable Francisco Franco o el senyoret andalús, interpretacions de Juan Diego a Dragón-rapide i Los santos inocentes. Eren la venjança d'un antifranquista.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris