muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

El pànic dels canonges, Gaudí, Barceló, la Seu i la Candelera

Un servidor pertany a una secta -dura i minoritària- que actua només un pic a l'any: el dia de la mare de Déu del Candeler. La Candelera, el dia 2 de febrer. Aquest dia, el nucli dur del clan (Marita, Ferran, Joan, un servidor) i algun altre acompanyant ocasional, en Joan Pi no hi sol faltar, ens veim a les vuit i mitja del matí dins la Seu de la ciutat de Palma. Si la Candelera riu, lluny és l'estiu. Si plora, l'estiu és fora (la part reaccionària del refranyer afegeix: tant si plora com si riu, lluny és l'estiu). Ha de riure, és a dir, ha de fer sol. Si no, no s'acompleix el fet. El fet és que el sol projecta amb exactitud geomètrica la rosassa o rosetó de llevant, a la paret, just davall la rosassa de ponent o del portal major. L'espectacle de colors, de llum i de precisió recorda i supera, en molt, qualsevol pel·lícula de sèrie B, on una cosa semblant només passa a les piràmides d'Egipte, o en algun film de n'Spielberg, quan el joc de llums equinoccials posa en marxa mecanismes per desenterrar un secret mil·lenarista. Tal vegada exageri una mica, però bé. Tot això va acompanyat d'una missa solemníssima, amb processó i gran profusió d'espelmes i d'encens. Emocionant. Quinze oficiants de la Santa Missa, per set o vuit parroquians. La Seu buidíssima. Enguany cau en dilluns, i el vicari general o el degà-president del Capítol, en absència del bisbe nou, no trobarà, tampoc, com cada any, el to de les cantories, desmarrat d'octava en octava. Durant tot aquest quefer, hom pensa i divaga contemplant les naus immenses: Gaudí tengué problemes amb la seva reforma de la Seu; en Miquel Barceló en podria tenir, amb la seva intervenció. N'hauria de tenir. Per un observador, com és ara un servidor, la gresca dels altres entreté, encara que ja se sap: «en parlar de mi, no ric».

L'any Gaudí -150è aniversari del seu naixement i 75è de la seva mort- passà sense massa rebombori i amb l'anunci d'una edició d'una obra del canonge Coll, que recull amb detall les devuit estades a Mallorca d'Antoni Gaudí, entre el 1902 i el 1914, any en què abandonà la reforma i Palma, amb uns motius encara foscos. Algú diu que sense cobrar el que li pertocava. No és la meva pretensió contar-los el procés de reforma que Gaudí i els seus col·laboradors, Joan Rubió i Josep Maria Jujol, dugueren a terme, no sense polèmica, a la Seu de Palma, sinó esbrinar-los unes lleus divagacions, del dia de la Candelera, que em lligaren el trull d'en Gaudí a la polèmica actuació del pintor felanitxer Miquel Barceló, també a la Seu de Palma. El bisbe Campins i el canonge Rotger, els dos grans valedors de l'arquitecte català, aconseguiren amb la reforma, sobretot traient el cor d'enmig de la nau central, una nova dimensió de la Seu, d'això enguany farà 100 anys. Però els problemes de la reforma d'en Gaudí no li vengueren només d'aquí, sinó d'altres efectes col·laterals: la trona, que la gent anomenà de tot d'una «l'esclata-sang»; uns canelobres que entaferrà a les columnes (el poble se'n feia creus: han posat «trobigueres» a les columnes de la Seu, deien), eren, però, elèctrics, una altra de les proeses de Gaudí fou aquesta de fer entrar l'electricitat; però, sobretot, féu una maqueta d'un baldaquí que, tot i provisional en els seus materials, alla és, encara. «La catifa voladora» li deia la gent que l'anava a veure (en castellà ho deien: «la alfombra volante»). No tot era el poble pla, ni els més beats i fariseus als qui no els agradava. Diuen que Le Corbussier va trobar «horrorosa» la intervenció d'en Gaudí a la Seu, mentre posava com a exemple la Llonja, per evitar caos i desastres, com els que el «cristià de catacumba» ( com l'anomenava Josep Pla) havia causat.

Sempre, però, he pensat que el que va fer acabar malament del tot la reforma va ser l'actitud d'en Jujol, que es posà a pintar de colors vivíssims i a arrabassar materials antics substituint-los per rajoles vidriades, amb la complicitat turmentada d'en Gaudí, a les parets de darrere el sitial dels canonges, que s'espantaren de bon de veres i pressionaren també perquè s'acabàs. I així acabà. Resumint-ho molt i ab absurdum.

Què volen que els digui? A l'actualitat entram dins un altre episodi de reforma de menor magnitud, però de major ressò, ja que ara, com un servidor, tothom opina i hi diu la seva. No tenc cap dubte que en Miquel Barceló és l'artista de major transcendència que ha donat Mallorca en els darrers anys. I d'un bon tros. Per tant deu ser un encert encomanar-li una feina. Però també ho és, certament, un risc, per la incomprensió d'uns o el gust diferent d'uns altres, la base politicocultural de la resta o el «parti pris» dels llepaculs sense criteri. Més enllà que el Capítol de la Seu hagi ratificat el seu projecte, caríssim, amb unes esmenes anunciades als diaris i acceptades pel pintor, això els fa més còmplices amb la sarabanda, si n'hi ha. No podran dir: no ho sabíem o no ho havíem vist; coses de genis... Els baixos relleus, o el que faci, a la capella de Sant Pere que ja instal·la en Barceló, esper que duguin el seu segell i la seva força. No crec, per tant, que els motius ceràmics estiguin plens de «grutescos» i «candellieri». Massa ell, un cert «épater» -no sé avui en dia qui deu fer el paper de «bourgeois»- haurà de formar part de la seva actuació, seria interessant, pel seu paral·lelisme amb la pertorbació, més sorda i soterrada, de la reforma d'en Gaudí i en Jujol. No pot passar desapercebut un macroartista com en Miquel Barceló. Aquestes castes de reaccions, les de la gent normal, m'interessen molt. Molt més que les dels esnobs, amics i connaiseurs. La polèmica donaria més ressò a la seva actuació i més maldecaps al bisbe nou, a certs canonges i als qui ho han de pagar. Que, em sembla, que som, en una part, nosaltres, a través dels doblers que ens administren els nostres governants.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris