nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

Paradoxa hipòcrita

Va fer bé Josep Lluís Carod-Rovira, essent conseller en cap del Govern de la Generalitat de Catalunya, d'anar a negociar amb membres d'ETA, sense advertir-ho als altres membres del Govern, encara que hi anàs només en nom del seu partit? Rius de tinta han contestat aquesta pregunta en diferents sentits durant aquests dies als diaris de tot l'Estat. L'objectiu d'aquest escrit no és contestar-la. Els periodistes objectius, els polítics demòcrates i moltes altres persones amb seny han trobat la resposta adequada, per tant, no pens esmenar-los la plana.

El meu interès radica a reflexionar sobre els fets de qualsevol índole que ocorren dins la societat en què ens ha tocat viure, per això em sobta que un ciutadà, que ha arribat a esser el segon càrrec del Govern de la Generalitat, pugui descobrir que fa uns quants anys és seguit pel Servei d'Intel·ligència de l'Estat, i que això ocorre des que va intervenir en la desaparició de Terra Lliure. Em sorprèn l'escandalera i el menyspreu del Govern del Partit Popular, Govern Aznar, cap a una persona, que en nom del seu partit, cercava la pau definitiva per al País Basc i per a la resta de l'Estat; em desconcerta que la informació dels serveis secrets es filtrin a un diari, que sempre s'ha caracteritzat per criminalitzar els nacionalismes basc, català o qualsevol altre, menys el seu, l'espanyol, i m'esbalaeix constatar com el Partit Socialista Obrer Espanyol també condemna que una persona, amb un càrrec, però no en nom del càrrec, intenti trobar una sortida a un conflicte que fa molts anys que dura. Em deixa atònit si tota aquesta moguda, totes aquestes declaracions, totes aquestes desqualificacions, tots aquests menyspreus, totes aquestes mostres prepotents s'han fet en nom d'obtenir un plat de vots més dels que els corresponia.

La paradoxa neix quan se sap que això mateix, parlar amb ETA, ho varen fer precisament en altres moments, persones tant del PP com del PSOE, i els qui ara fan tants d'escarafalls no varen dir aquest boca és meva, ni varen trobar que fos res mal fet. La paradoxa arriba quan els governants no varen actuar amb la rapidesa necessària o ho varen fer de manera equivocada, en la qüestió dePrestige, i no es varen ruboritzar ni varen demanar disculpes. La paradoxa ocorre quan aquesta mateixa gent dóna suport a la guerra d'Iraq, en contra de les recomanacions de l'ONU, perquè Saddam Hussein té armes de destrucció massiva per a la Humanitat. Aquesta guerra ha causat milers de víctimes i segueix causant-ne, i els mateixos que ataquen Carod, que cercava la pau, s'enorgulleixen d'haver donar suport a una acció que suposa la guerra. La paradoxa emergeix quan s'envien tropes de l'exèrcit de l'Estat espanyol dient que van a fer tasques d'ajuda humanitària, i aquestes mateixes tropes resulten atacades mortalment per les guerrilles d'allà. La paradoxa sorgeix quan l'única raó de pes que donaven els partidaris de la guerra contra Iraq, la possessió d'armes de destrucció massiva, s'esvaeix, i els que asseguraven tenir la veritat suprema, esperen que això passi a l'oblit o segueixen afirmant que existeixen, i com que Iraq és gran, no les poden trobar. Segur que no els caurà la cara de vergonya si un dia s'afirma amb contundència o es demostra que Iraq no ha tengut mai armes d'aquest tipus. Un fet no tan paradoxal és el fet del pensament monolític, sense fissures, que fa pensar en les consignes que circulen per dins qualsevol de les moltes sectes existents.

És una paradoxa que es condemni qui cerca la pau i s'enalteixi qui defensa la guerra; és una paradoxa que s'enviïn soldats armats amb missió de pau; és una paradoxa que en un Estat de dret s'ataqui de totes les maneres possibles els qui pretenen actuar a favor de la seva terra, del seu país o de les persones que conviuen amb ella en aquest món tan mal globalitzat, i, en canvi, s'alabi els qui destrueixen la terra dels avantpassats o mantenen un exèrcit en una terra que se sent colonitzada.

Quan el fet ocorregut, que hauria d'esser normal, obliga a simular sentiments d'odi, de rancor, de ràbia, de malestar, que signifiquen fer una representació amb el desig d'obtenir un guany o un rendiment electoral, és que s'està actuant de manera hipòcrita. Aquest és un clar exemple per a l'escola del nou vell recurs estilístic com és la paradoxa hipòcrita.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris