algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Efecti-
vament, és veritat, es passa de ver i sols manca que m'ho recordin cada dos per tres: sí, amb rotunditat, els «gringos» no són sants de la meva devoció, ans al contrari. La prepotència, la violència, desparar i després preguntar al més pinzellat estil «West», la manca més absoluta de manies del depredador sistema ianqui, hipòcrita, baralladís, doblemoralista, amb totes les seves misèries, també hi ha grandeses, és veritat, ho he de saber reconèixer. Segons els entesos, analistes especialitzats, historiadors, han salvat dues vegades Europa del feixisme, ells (a canvi del què és la pregunta-resposta del milió de dòlars, i no em vengueu ara amb defenses de la democràcia, per favor). També s'ha de saber pensar i dir que mai ningú com ells ha sabut practicar una autocrítica tan ferotge, crua, nua. A Bowling for Columbine i L'estúpid home blanc (o les excuses patètiques del senyor Bush) de Michael Moore em referesc, entre molts altres testimonis del que acab d'escriure. També: la brutal, demolidora frase de l'actor George C. Scott a la pel·lícula La fórmula, de John G. Avildsen (1980): «Somos famosos por perder las guerras que ganamos». Estira que ve peix. Que és tant com dir que: mai, enlloc, tot és bo ni tot és dolent. I repetir: no hi ha gent dolenta: hi ha persones mal pasturades. No som bons ni dolents per naixença, per predisposició genètica potser sí, sobretot per l'ambient que respiram d'infants i en l'adolescència. I sí, Miquel, la meva més sincera enhorabona pel naixement del nou nét, en Jaumet, ja me'l presentaràs quan hi hagi ocasió, home. Però després del dit, folga poca. Si t'ha sortit obscuret de cutis i bru de pèl, tot d'una que ho sàpiga entendre li has de dir que vagi molt alerta devers segons quins indrets de per allà, els aeroports sobretot, ulls vius als malentesos, no li compris globus, que fan pum!, que per aquelles contrades de Florida on l'albercoc poca-solta de Jeb Bush, sí, aquell de les recompenses «immenses» al seu «friend» Aznar per fer-los costat en la tasca d'enviar homes a morir a l'Iraq, per allò de les amagadíssimes, fantasmagòriques armes de destrucció massiva, i del petroli, i la indústria armamentística, i altres senyores de moral distreta, el mateix que va tenir manya de fer president el seu «brother» amb recomptes de vots dubtosos en escreix, deia, convé que li facis avinent al Jaumet que, per allà s'hi reparteixen unes dolces dignes de millors noces. I si no que ho demanin a la família d'en Pablo Ibar, al seu pare, en Cándido (basc, pelotari, féu el servici militar aquí, a Son Banya i jugà a passades al «Frontón Balear»), la seva muller, na Tània, el germà Michel, que estan lluitant per aconseguir la revisió del judici que el condemnà a mort basant-se únicament amb indicis, malentesos, testimonis que s'espolsaven les puces de damunt... Però, clar, Pablo és hispà i endemés magre de butxaca. Mala combinació per circular per Florida, sembla. A la galeria de la mort de la presó Raiford ja fa tres anys, i el botxí l'espera, vatua l'olla. Tot això pens que seria de bon manament, faries bé de contar-li al Jaumet, quan ho pugui entendre, allà, a Miami, arran piscina. I molts més casos que podria dir com aquest, i més greus encara, alguns que hi han fet pell i ja no hi valen revisions, però no ho faré, perquè potser resultaria reiteratiu i tu de colló, ni un pèl, ja ho sé, home, fa molts anys que ho sé. Ah, i encara que vulguis suposar que tot plegat ho has dit de conya, de «caxondeo», no passis ànsia, aquí no es tracta que cap «progrerío» toleri res; ningú condret, ben nascut, amb el cap damunt les espatles, et mirarà amb mals ulls per tenir un nét madrileny i un altre USA. Per altres coses potser sí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris