algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
13°

Una pintura mítica

Aquests dies, al casal Solleric, de Palma, es pot veure una exposició patrocinada per la CAM -no per casualitat aquesta caixa ha estat distingida amb el Premi nacional de Belles Arts-, que reconstrueix el decenni dels seixanta en aquella Espanya del Seat 600, la revista Triunfo i el feixisme suavitzat per la corrupció i els turisme. Una de les pintures que s'hi pot contemplar és "El entierro de Calvo Sotelo", de Ritch Miller. En la història encara recent d'aquells anys, aquesta és una pintura mítica, perquè al seu entorn es va armar una contingència ideològica -no hi havia debat, més o menys com ara- que molts ja han dissecat en el museu de la nostàlgia de la Dictadura. Els fets, en dues paraules, es poden resumir recordant que Ritch Miller fou dimonitzat per un sector efervescent de la dreta feixista, fins al punt que un grup de socis del Cercle de Belles Arts feren gestions amb el Govern civil i Capitania general -militar- exigint que l'artista fos expulsat del territori espanyol. El periodista Jorge Andreu Alcover va escriure que s'aniria a confessar per haver vist l'exposició. Ara teniu l'oportunitat de plantar-vos davant el quadre i mirar de cercar-hi els elements pels quals aquells feixistes es varen sentir tan ferits i reaccionaren de manera tan radical. Servidor he tornat a fer l'exercici, però continuü sense detectar en la pintura interpretacions ultratjants per a la figura del protomàrtir ni jeroglífics de missatge subversiu. Què va exasperar aquells homes guardians de la revolució pendent? M'atreviria a proposar un esbós de resposta: davant el quadre, es varen sentir desposseïts de la sobirania que exercien en exclusiva damunt la imatge dels seus i dels altres. Aquestes imatges s'havien d'adequar a les necessitats de cada ocasió, però sabien que eren una matèria fràgil, que podia fer-se malbé en mans alienes. Una imatge fora del control de l'ortodòxia feixista era una imatge sotmesa a una lectura lliure. També la interpretació de la Bíblia patia restriccions molt severes. De la imatge del protomàrtir se n'havia servit lliurement un artista -estranger i no fugitiu del terror roig-, i aquesta llibertat va ser percebuda com una provocació: qüestionava un ordre del qual feia part essencial la potestat d'administrar la iconografia dels bons i dels dolents. Richt Miller no va entendre res. Es va imposar el sentit comú, i l'artista va poder continuar vivint entre nosaltres, fent una de les obres més importants de la nostra història de l'art. Amb aquesta història a l'esquena, la pintura en qüestió es va sobrecarregar de contengut polític, que no s'hi acumulà per voluntat de l'artista i que ja s'hauria esvaït si els seus valors estètics no l'haguessin acuirassada contra l'erosió del temps.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris