bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Comissaris polítics

Quan l'endevinen, acostumen a complir una funció útil i també important al servei dels que els manen. Bona feina. Quan foraden, fan el paper de l'aprenent de bruixot. La seva funció consisteix a garantir la transmissió del pensament políticament correcte. Si molt convé, amb el mecanicisme de la corretja de transmissió, tal i com volia Lenin en contemplar la situació dels sindicats russos després de la Revolució d'Octubre. Quan un estat, un partit, una associació o fins i tot una penya de petanca per a la tercera edat, arriba a establir una veritat fonamental (o que convé que ho sigui), necessita un treball, diguem-ne poc net, si volem esser amables, que vetlli pel foc sagrat, la flama i la pleitesia a qualsevol quídam. Quan la qüestió frega el camp d'un nacionalisme minoritari, ja hi som a bous. No fa tants anys, poguérem verificar com el pujolisme activava mecanismes, a través de càrrecs, per «controlar», i de vegades manipular, el món de la literatura. Xavier Bru de Sala, un independent que de moment ha triat anar per lliure, coneix bé la qüestió pel seu passat neonoucentista (en poesia i també en política), i observava que davant el canvi de mans a la Generalitat, s'hauria d'anar amb compte. Els escriptors catalans, venia a dir, van esmussos pel desdeny sofert durant el govern anterior de CiU. I la nova consellera Caterina Mieras (una mallorquina que ningú no coneix), sembla que ha començat amb bon peu. Ha volgut conèixer quin és l'estat de la qüestió a través de persones i grups amb representativitat consensuada. Naturalment, aquesta manera d'actuar du feina. Calen assemblees, de les quals sorgeixin comissions; són imprescindibles cares noves, si pot esser joves i, per això mateix, encara no malejades per ambicions i/o beneficis; és imprescindible situar en un primer rengle d'interès la defensa i el suport de la cultura alta i, finalment, si tot això rutllava, a mi personalment em semblaria meravellós que es produís una gran convocatòria a les forces de la cultura, per tal d'aconseguir un ressò notori de cara a reflectir la realitat concreta dels nostres Països Catalans. Una iniciativa de Palmiro Togliatti aconseguí, per aquest camí, aquella gran pàgina de la cultura italiana que arrenglerava: Pavese, Vittorini, Pratolini, Pasolini, Quasimodo, Fellini, Visconti, Natalia Ginzburg, Elsa Morante, Moravia, etc. O el mateix Jorge Semprún, quan nomia Federico Sánchez, que per camins paral·lels assolí un important imaginari de convocatòria amb Barral, Gil de Biedma, els tres Goytisolo, Alfonso Sastre, els Sánchez Ferlosio, Caballero-Bonald, Buero Vallejo, i altres que no esment per no fer la llista massa llarga. «El Xoco», en funcions de Pepito Grillo, em suggereix que l'edat i la conjuntura històrica i política haurien de convidar-me a relativitzar moltes coses. Responc encontinent:

-Potser sí que l'escepticisme ens haurà d'acostar més a la veritat que no la passió entossudida. Però això és només assistir a l'assassinat de l'esperança.

-Perquè et negues a reconèixer que ja estava morta. La varen anar matant, a picades d'agulla, tot un exèrcit de grans mares «preocupades perquè els fills s'amistançassin amb la vilesa per demanar un càrrec, per esser pràctics, per no ofendre ànimes privilegiades, per defensar-se de qualsevol pietat», dit sigui amb paraules de Pasolini.

-Bé, tu ja saps que el nacionalisme nostrat sempre ha volgut incidir en la diferenciació de les «dues cultures». Més que una restauració de l'esquerra radical, els ha preocupat que les forces de la cultura fessin costat al poder polític per treballar pel que ells en diuen «fer país».

-El neonoucentisme. La Mancomunitat i els poetes amb un objectiu comú: la pàtria. Què hi fa, si la pàtria era un pastís amb racions comptades? Si algú no arribava a la taula, només volia dir que no era dels nostres.

-Els comissaris saben perfectament com tenir controlat aquest corral. Si és necessari, fins i tot amb procediments apresos de l'altra cultura: Lavrentij Beria, per exemple. Però amb tècniques refinades de l'ancien régime: Talleyrand, per exemple.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris